dimecres, 15 de gener de 2014

Immersió a l'Himàlaia i les valls xerpes




Avui m'agradaria parlar-vos d'una de les meves darreres lectures. La vaig enllestir aquesta tardor passada però, per mil i una raons que ara no vénen al cas, he anat posposant el meu comentari i avui he decidit que ja havia arribat l'hora.

Em refereixo a Sota el signe de Durga, de Josep-Francesc Delgado, escriptor, poeta, editor i agitador cultural de mil i una iniciatives, la majoria vinculades al món de la lectura, especialment l'adreçada als més joves, i en la formació dels mestres dins del programa El Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament. Ha estat també vinculat a l'Eixam d'amics de la Joana Raspall, que ha impulsat el centenari d'aquesta autora durant el 2013.

Fa molts anys, el vaig descobrir a través d'una narració breu excel·lent Havies d'haver posat la Traviata. Després vaig llegir una de les seves novel·les més llegides entre el públic juvenil: Si puges el Sagarmatha quan fumeja neu i vent (Sagarmatha és el nom nepalès del sostre del món, l'Everest). Allà hi vaig descobrir la seva passió per l'Himàlaia i la seva gent, especialment el poble xerpa i el seus costums. Es tracta d'una novel·la que t'atrapa des del primer moment fins al final. Us la recomano de totes totes. (1)

També he tastat la seva poesia infantil. Especialment dos llibres:  Cosari Endevina, endevinaràs, quin animal seràs, on hi podreu trobar poemes enginyosos, divertits i molt ben construïts, que he fet servir més d'una vegada amb èxit entre els meus alumnes.

No sé si es poden trobar tots aquests materials. Ja coneixeu com treballa el sector editorial a casa nostra i, sovint, no es pot permetre -o no vol arriscar-se- a mantenir títols en un mercat que publica massa i no sempre prou dignament. Les novetats s'emporten les que ja no ho són i així és molt difícil recuperar velles lectures. Però això és tot un altre tema i -com diria l'inefable Pujol- avui no toca.
Sí que he vist que en el seu darrer projecte, Edicions del Roure de Can Roca, Josep-Francesc Delgado ha aprofitat per a recuperar alguns dels seus propis llibres. Si us interessen, doneu un cop d'ull al seu web.

Tot aquest llarg passeig per arribar a la darrera lectura seva que he fet:  Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura 1993). Pertany a la tetralogia de novel·les que Delgado va escriure sobre les valls xerpes de l'Himàlia (les altres són la ja citada Si puges al Sagarmatha…, Nima el xerpa de Namtxe  i  La tomba de Tiangbotxé).

Pels que alguna vegada ens hem sentit atrets per l'himalaisme, encara que sigui asseguts al sofà de casa llegint-ne alguna aventura d'altres, la lectura de les obres de Josep-Francesc Delgado és un gran plaer. Perquè et situa en un espai on l'aventura personal, el repte esportiu i el creixement interior es donen la mà. Tot això amanit amb unes trames més o menys atraients, un calidoscopi de personatges amb les seves lluites internes i un profund coneixement de la religiositat, la geografia i els costums quotidians d'aquests verals, fruit d'estades de primera mà de l'autor.

Sota el signe de Durga és tot això. Comparteix amb Si puges al Sagarmatha… molts d'aquests elements però es tracta d'una obra més ambiciosa. No només per l'extensió -voreja el mig miler de pàgines- sinó pel plantejament de tota l'obra, que aposta per endinsar-se en aquest món oriental de totes totes. Ens hi sentim submergits fins al moll de l'os i tastem en pròpia pell les dures situacions que pateixen els personatges en un ambient declaradament poc confortable per a un occidental poc avesat, més encara per al muntanyenc de sofà de què us parlava abans. Immersió en tota regla, no només física, sinó espiritual. Delgado aprofita aquesta obra per apropar-nos a la rica religiositat d'aquests verals -que tant ha captivat a molts desencisats de la vella i rància mitologia amb que el cristianisme se'ns ha presentat a casa nostra, sovint amb un munt de concomitàncies morals i polítiques reaccionàries. Assistim -en aquesta novel·la- a un curs accelerat però extens de la mitologia budista, especialment la que es viu en aquelles valls tan altes. Si he de buscar algun "però" entre els molts encerts d'aquesta obra jo el trobaria potser en aquest excés d'informació sobre la cultura i la religió xerpes. Excés perquè no arribes a poder pair-la bé mentre vas llegint la novel·la i esperes, d'altra banda, que avancin les peripècies dels protagonistes.
Els protagonistes són una colla d'amics i coneguts d'edats diverses, malgrat que el centre de força es viu entre els més joves i la seva descoberta interior. Descoberta en la que els més madurs, lògicament, hi tenen un paper important per allò de l'experiència viscuda. I malgrat la joventut, però, tots arrosseguen algun ròssec del passat no resolt que l'Himàlaia s'encarregarà de reobrir i col·locar en el centre de la seva aventura vital. De les novel·les que li he llegit potser és en la que Delgado aposta més per un tractament de la psicologia dels personatges, enfrontats als seus dimonis interiors, mantenint, però, aquella espurna de força i esperança en la vida que els fa també arriscar-la fins a les últimes conseqüències.
Sóc conscient que no estic explicant l'argument i potser no us en feu prou la idea. Ho faig expressament, primer per no desvelar elements que nodreixen la intriga de la novel·la, i segon perquè no és fàcil tampoc explicar la xarxa de situacions personals que es creuen en aquesta novel·la. Sapigueu, tan sols, que l'escenari és el d'aquestes valls xerpes i que tots els personatges afronten un repte comú que és l'ascensió ni més ni menys que del sostre de la terra, el Txomo-Lungma en tibetà, el Sagarmatha en nepalès, el que, per a la majoria de mortals, es diu Everest.
Hi ha encara dos elements més que voldria destacar a part de la rica prosa que gasta Delgado -es nota que té ànima de poeta-: un és l'aparició de l'element misteriós al voltant d'un homínid que algunes cultures han batejat com l'home de les neus (detesto afegir-hi l'adjectiu d'abominable); l'altre és la incorporació d'uns altres textos que relaten un viatge -documentat històricament- que un jesuïta anomenat Antoni de Montserrat va fer a l'Himàlaia durant el segle XVI i on es troben també traces de la presència del yeh-teh. Textos que testimonien la presència dels jesuïtes a les missions orientals en èpoques tan reculades.

Sóc conscient que us he clavat un discurs que déu n'hi dó. Si heu arribat fins aquí espero que us hagin quedat ganes de llegir Sota el signe de Durga o qualsevol de les obres d'aquest editor massa ocupat per a regalar-nos amb una obra nova. Esperem que aviat s'hi repensi. 

(1) Uns quants dies més tard d'aquest article, en Josep M Aloy al seu blog "Mascaró de proa" ha publicat un extens comentari sobre aquesta novel·la de la qual se celebren 25 anys i 30 edicions!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada