I no podia ser sinó amb un poema de la Joana. Perquè, des d'on sigui, les seves paraules ens segueixin emocionant i ens amarin d'aquella bonhomia que regalava pertot.
Bon Nadal!
NADAL
Purifiquem-nos
la fredor dels llavis
per dir
“Nadal”.
D’on traurem la dolcesa
per contemplar
el Misteri dels misteris?
Nord dels
humils, confusió dels savis,
l’Estel perd
lluentor entre l’estesa,
encegadora llum
dels encanteris.
On som?
Els peus se’ns claven a la humida
barreja
sangonosa de la terra.
Ens eixorden
brogits i dringadissa
d’or, èxits i
oripells. Seguim la crida
d’uns amors
estrafets. El cor s’aferra
a qualsevol
felicitat postissa.
On som?
De quin Nadal podrem fer festa?
Tot és tan fosc!
Qui troba l’aigua mansa
on el pit
generós navega lliure?
Sortós aquell
que enmig de la tempesta
aconsegueix un
alè de bonança,
un Nadal ple
d’amor… i pot somriure.
Joana
Raspall, 1993. Batec de paraules
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada