divendres, 2 de novembre de 2012

"Wonder", quina meravella!


Wonder ha estat la meva darrera lectura. Després de la -diguem-ne- "contundència" de "Les veus del Pamano" necessitava una lectura resfrescant. I a fe que ho ha estat. Ja em va captivar -perdoneu la nota personal- que el personatge es digués com jo, August. Però més enllà d'aquesta coincidència, Wonder, m'ha enganxat com pocs llibres. L'argument ja és un ham important: un nen que pateix una deformació facial severa des del naixement anirà finalment a una escola, ara que ja té 10 anys i no hi ha operacions importants a la vista. Com reaccionarà Auggie (el nen) davant d'aquest repte? Com ho faran els seus familiars? I els nens de l'escola, que no l'han vist mai?
El llibre respon amb escreix aquestes preguntes i en planteja de noves i més profundes:  què vol dir "ser normal"?  com acceptar i acceptar-se? quins fantasmes s'amaguen davant de molts dels rebuigs a aquells que són diferents a nosaltres? Sí, ja sé que no són interrogants nous. La gràcia és com l'autora els ha sabut plantejar sense sermons ni falses moralines. Els personatges parlen des de la sinceritat i amb tota la naturalitat amb que ho farien si fossin reals. I sempre amb un toc d'humor que ho salva tot i li treu massa "trascendència" a la cosa.
En fi, no pretenc ara fer-vos-en una ressenya com cal -l'estic preparant per al 3 de Vuit i ja la compartiré amb vosaltres quan la tingui enllestida. Aquest "post" és només per a animar-vos de manera sincera i rotunda a que us endinseu en les pàgines d'aquesta "meravella" que és Wonder. I no us equivoqueu, no és una novel·la juvenil, tot i que el punt de vista dels personatges ho pugui fer pensar. És una novel·la amb majúscules. Cosa que no vol dir que no puguin llegir-la els més petits. Jo ho he fet a la classe amb els "meus" (que tenen 10-11 anys) i els ha atrapat tant o més que a mi.

2 comentaris:

  1. Seguiré el teu consell, intentaré llegir-lo en breu. Ja et diré. Petons

    ResponElimina
  2. Gràcies per seguir aquest blog amb els teus comentaris, Carme. Una abraçada.

    ResponElimina