dijous, 5 de gener de 2017

Carta als Reis (amb fanalet i tot!)

























La Nit de Reis és la gran nit de la infantesa. Per això, malgrat el anys, sempre torna al nostre cor i ens recorda la il·lusió de llavors, aquella il·lusió on hi ha la llavor de tots els somnis que, si tot va bé, anirem perseguint al llarg de la nostra vida.
Avui torno a ser aquell nen enfilat als braços del pare per veure passar els Reis a Vic. Amb un fanalet a la mà, ves per on. Però a mi el que em té atrapat són aquelles presències màgiques, vestides de manera exòtica, que saluden des de la seva carrossa acompanyats d'una comitiva molt vistosa, plena de llums i colors. I encara recordo com, un cop a la plaça,  s'enfilaven al balcó de l'ajuntament i des d'allà ens parlaven amb un parlar estrany perquè venien de molt lluny… I com, al final del seu parlament, s'acomiadaven dient que anéssim "a la noné". A fer nones, vaja, si volíem despertar-nos l'endemà d'aquella nit màgica amb els nostres somnis acomplerts, embolicats en bonics papers amb estrelletes i arbres de nadal.
Avui torno a ser aquell infant i us escric com llavors la meva carta:

Estimats Reis d'Orient,

ja fa molts anys que no us escric cartes però avui m'ha vingut un rampell i aquí em torneu a tenir, demanant-vos coses. No patiu que tinc de tot, així que amb poca cosa que em vulgueu portar em sentiré feliç. Només voldria…

Que les persones que m'estimo continuïn al meu costat per poder fer aquest camí junts.
Que les que ja no són amb nosaltres ens continuïn il·luminant amb el seu record.
Que les persones que m'estimo no passin gaires patiments, més enllà dels estrictament necessaris. Ara que sóc gran ja sé que a la vida hi ha de tot i així cal prendre-la, no hi ha altra opció.
Que, de tant en tant, ens puguem regalar moments de pau i tendresa, moments de disbauxa i moments de silenci -aquests cada cop em vénen més de gust.
Que mantinguem les ganes d'aprendre, gaudir, millorar, compartir. Especialment amb aquells que més ho necessiten. I no cal anar a l'altra punta del món per fer-ho, que aquí ja tenim molta feina:  amb la parella, amb els fills, amb l'amic, amb el veí d'escala, amb aquell que et trobes cada dia a la feina, amb els nostres grans que tant ens necessiten, amb aquell nen de la classe...
Ah! i una mica de poesia, i molta música! O qualsevol cosa d'aquelles que et trasbalsa per dintre, que t'emociona, que et fa pensar, que et fa riure, que et fa somiar…

Bé, ara me n'adono que potser són moltes coses per a una llista que havia de ser curta. Però sabeu què? Que no cal que me les porteu totes. És més, potser no cal que ens en porteu cap. Doneu-nos tan sols una mica de la vostra saviesa, de la vostra tendresa, de la vostra il·lusió perquè cadascú de nosaltres pugui tirar endavant els seus somnis, que per això són nostres, no? 

Res més. Espero que no passeu gaire fred i tingueu temps d'arribar a totes les cases. I no us mengeu totes les galetes i no us beveu totes les copetes que us deixarem a punt perquè si no em temo que us quedareu a mig camí.

Rebeu una forta abraçada i, sobretot, torneu l'any que ve!

PD:  Per cert, m'he deixat de demanar-vos -ja posats- una mica d'il·lusió per al nostre país que ara passa per un moment delicat. Se'm fa estrany demanar-vos-ho a vosaltres, uns Reis, però de fet, segons la tradició dels antics escrits, éreu més aviat savis que monarques. Així que ja deveu imaginar-vos per on vaig. El nostre poble vol decidir el seu futur, ves per on, i, si és possible, convertir-se en una república independent. No us penseu que us demano això perquè està de moda. Jo sóc independentista des de fa molts anys. De fet, si mireu bé la foto ho veureu. Com que ja deveu anar una mica curts de vista us ho ensenyo de més a prop:





ELS REIS MÀGICS DE CADA ANY (1)

Cada any veniu
pel temps geliu,
amb camells d'or
i el somni viu
d'un vell tresor.

L'estel no es mor
en la nit breu.

De lluny veniu,
roent el cor,
coberts de neu.




(1) Tret de l'antologia "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira" (Ara Llibres)  a cura de Jaume Subirana

dimarts, 3 de gener de 2017

Granotes (Pere Quart), al Pantà de Foix


Ja fa temps que us vaig parlar de la meva intervenció al programa "El Llargandaix" de Penedès Televisió. Com que ja se n'han emès uns quants capítols he pensat que estaria bé compartir-los amb vosaltres.

Cadascun es centra en un espai natural penedesenc (Alt, Baix Penedès i Garraf). Comencem amb el primer que es va emetre, sobre EL PANTÀ DE FOIX.

En el minut 2:10 podreu sentir el poema Granotes de Pere Quart (Joan Oliver).

NOTA:  Alguns bloguers m'han comentat que no poden veure el vídeo. Pot ser que tingui a veure amb aquest missatge que jo, sincerament, no sóc capaç d'entendre:

Aquesta pàgina conté recursos HTTP que poden generar contingut mixt; això pot afectar la seguretat i l'experiència d'usuari si el blog es visualitza mitjançant HTTPS

La solució passa perquè aneu -ja sé que és més feina però s'ho val!- a la pàgina de Penedès TV a la carta i mireu els programes des d'allà:

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-llargandaix/

Espero que, amb això ho pugueu veure finalment!

dissabte, 31 de desembre de 2016

Darrer passeig de l'any

Surto en bici el darrer matí de l'any. Potser per acomiadar-lo, potser per mirar d'acabar una mica millor -fa un munt de temps que no sortia-, potser perquè sí i prou. Fa fred, força, i el sol només es deixa veure una mica entre els núvols de tant en tant. A poc a poc el mateix esforç em va escalfant i retrobo sensacions: seguir un camí entre el bosc, prop de les vinyes, notar com els meus músculs es queixen en silenci, com l'aire em frega la cara que duc mig tapada amb el mocador. Sentir algun ocell mig amagat entre les bardisses. Descobrir les flors escasses que gosen sortir en aquest temps…


Com les de la gatosa, que fins fa unes setmanes només mostrava les seves punxes i ara ensenya, orgullosa, aquest groc brillant que destaca en la grisor general…


En canvi el romaní ens regala unes flors ja escadusseres. I tanmateix bellíssimes.

El ramell del bruc d'hivern es panseix en alguns brots…

… mentre en d'altres manté encara la força i el color amb què ha vestit el bosc durant la tardor.

I, en un racó, humil, la molsa cobreix d'estrelletes de nadal el terra fred i humit.

Però el veritable espectacle, les reines de la festa, són les ravenisses, que omplen amb pomells blancs les fileres dels ceps que ara descansen.

Poc a poc el dia s'esgrogueiex amb uns rajos tímids que a penes escalfen. Enfilo la darrera pujada que em durà fins a la creu de Can Barceló, un cop més.

I un cop allà segueixo el ritual que vaig llegir no sé on: agafo tres pedres del camí i les tiro damunt el petit túmul presidit per la creu. Reso un parenostre per l'any que deixo i pel que m'espera. I refaig el meu camí, ara de baixada.




Mentre davallo m'adono que gairebé tot el bosc està tacat per bosses blanques: la processionària del pi.
Fa pena pensar què poden fer totes aquestes erugues si no s'hi posa remei. I tanmateix el bosc sobreviu any rere any. No sé com s'ho fa. Només sé que hi tornaré i podré gaudir-lo.

Però no vull acabar aquesta entrada amb un to baix.  Així que us deixo amb un muntatge que vaig fer ja fa alguns anys amb un poema de Miquel Martí i Pol, la guitarra de Toti Soler i les veus de la Companyia Poètica Rapsòdia.

Que acabeu aquest any feliços del que hi heu pogut viure -bo i dolent, que tot és part de la mateixa vida-, i que comenceu el nou any com cal, amb nous propòsits -o vells- per a treure tot el suc de cada dia, en la companyia dels que estimeu.




Miquel Martí i Pol
de "Per molts anys!" (Ed. Barcanova)

divendres, 23 de desembre de 2016

Dels Pastorets de la mare a Jacint Verdaguer

Sí, nois, aquest pastoret sóc jo, una mica més jove. Deuria tenir uns tres o quatre anyets i ja apuntava maneres com a Rovelló (no em veig com a Lluquet). La qüestió és que mentre mirava aquesta foto encara em ressonaven els versos dels Pastorets de l'escola ("Acota el cap, serp odiosa!…) i m'ha vingut un record amb els Pastorets de Vic -ei, que sóc de Vic, no us ho havia dit?  Resulta que la mare també havia fet de pastora. Era la Marta, la dona del Jeremies, el tartamut. ("Ai, que falsos són els homes!"). Un dia em va portar a veure'ls. Jo estava impressionat amb aquells dimonis tan espectaculars, amb aquelles veus atronadores, aquelles cares tan terrorífiques, maquillades -jo llavors no distingia gaire entre ficció i realitat- de Satanàs o Llucifer… Total, que al final de la funció va voler que els veiés de prop, potser per veure si així els perdia la por. Obro parèntesi. La por al dimoni va ser una constant de la meva infantesa, gràcies sobretot a les paoroses descripcions que me'n feia la iaia Dolors, ella tan religiosa. Però això és tema per a un altre dia. Tanco parèntesi. Ja em teniu agafat a la mà de la mare -mig amagat al seu darrere, de fet- endinsant-me en els foscos i diabòlics territoris dels camerinos del teatre. I, de cop, veig que apareix un dimoni gegant -almenys així ho vaig veure jo llavors- i la mare, que el coneixia, me'l presenta i em diu que m'hi acosti, que no em farà cap mal. Jo no les tenia totes, de fet no sé si me'n quedava alguna. I llavors a algú se li va acudir -suposo que al Satanàs vigatà- que li toqués un botó de la mà i que ja veuria quina cosa més curiosa passaria si l'apretava. No sé d'on, vaig treure el valor per acostar-me a aquella personificació dels meus pitjors malsons i vaig prémer el botó en qüestió. I llavors es produï el miracle, o, per a ser precisos, l'encanteri malèfic: se li van encendre una pila de llums vermelles que portava escampades pel vestit, algunes per les banyes i tot. Suposo que devia fer un efecte divertit i tranquil·litzant perquè és una anècdota que sempre he recordat amb carinyo.

Tot això m'ha vingut al cap mentre pensava quin post fer per Nadal. I com que sempre busco un poema nadalenc he començat la recerca. Fa unes setmanes vam estar a Folgueroles i vam visitar la casa-museu de Jacint Verdaguer. He pensat que estaria bé posar-ne un de Mossèn Cinto. I el primer que he trobat  és aquest:



Església parroquial de Sta. Maria a Folgueroles
A Betlem

Anem
a Betlem, 
a veure al Messies:
anem
a Betlem
i l’adorarem.

Ses blanques manetes,
petites com són,
sent tan petitetes
formaren lo món.

Ses galtes hermoses
són blancs gessamins,
plantats entre roses
per àngels divins.





Sos ulls que somriuen
i ploren d’amor,
jo no sé què diuen
que roben lo cor.

Per qui vol besar-hi
son llavi és de mel:
per qui vol entrar-hi
son cor és un cel.



Jacint Verdaguer (1)


Devia durar encara la màgia de les serendipitats -vegeu aquest post- perquè de seguida m'han sonat uns quants versos dels Pastorets de Folch i Torres:  "Ses blanques manetes, petites com són / sent tan petitetes formaren el món. / Ses galtes divines, sos llavis de mel / diuen les dolceses que es troben al cel."  O sigui que Folch i Torres va fer un matxembrat dels versos de Verdaguer per a un dels poemes d' "Els Pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús" (que, per cert, aquest any han fet 100 anys!).  Dels Pastorets de Vic a Verdaguer, i de Verdaguer als Pastorets de Folch i Torres, ves per on hem tancat el cercle. 

No he pogut resistir la temptació de cantar aquests versos per vosaltres, en una versió molt lliure.
Amb ells us desitjo un Bon Nadal i un feliç 2017!!





(1) Dins de l’antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a cura de Jaume Subirana. Barcelona: Ara Llibres, 2008

Enllaços:
Pàgina sobre Goigs on apareix la partitura del mestre  J. Rial d'aquest poema. https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/01/anem-betlem-canco-de-nadal.html

Pàgina del projecte "Càntut" de recollida de testimonis orals. Aquí la versió de l'"Anem a Betlem" a càrrec de la Maria Garnatxe de Girona:
http://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/728-anem-a-betlem



dimarts, 6 de desembre de 2016

Amb ulls de xiquet

Quan feia 8è d'EGB vaig tenir un mestre, el senyor Vidal. Era un home petit però contundent, de veu radiofònica i discurs molt eloqüent. I unes mans molt grans, o almenys així ho recordo. Em fascinava com les movia mentre ens explicava 'batalletes' de la guerra civil. Ens va fer estudiar la Batalla de l'Ebre amb un detall minuciós: totes les ofensives i contraofensives dels diferents exèrcits, el republicà i el que llavors anomenàvem 'el nacional'. Ho explicava amb un abrandament que a nosaltres -noiets que just sortíem dels 'jocs dels infants', com diria el cantant- ens feia més aviat riure. No érem conscients que tot allò que ens explicava formava part de la nostra història, d'una història que se'ns havia amagat i que trigaríem molt a recuperar encara. I encara hi treballem.
No sé en quin moment algú va descobrir que el Sr. Vidal ens explicava tot allò amb aquella vivacitat perquè ho havia viscut en primera línia: havia format part del que se'n va dir 'la lleva del biberó', noiets que, amb 18 anys acabats de fer, se'ls van emportar a fer la guerra. Molts hi van morir. Els que no, com el senyor Vidal, van haver de fer una segona època de milícies un cop acabada la guerra. Com a torna d'un càstig, la derrota, que de per si ja va ser duríssim. Però tot això a nosaltres no ens importava gaire. Ho veiem com un entreteniment dins les llargues classes magistrals de llavors. De fet, fins i tot ho propiciàvem: quan volíem aturar el treball algú feia una pregunta al senyor Vidal sobre la guerra. I no  fallava mai. Com si se li disparés un ressort intern, el seu rostre canviava de cop i ens amollava un conte que no era per a nens, el que ell havia viscut en pròpia pell quan no era més que un xicot.
Tots aquests records m'han vingut a visitar mentre llegia i rellegia aquest relat que he ressenyat per a 'El 3 de Vuit'. La història d'un altre senyor Vidal -com tants n'hi va haver- que ens recorda que la guerra vista des de la mirada d'un nen és especialment dura perquè, sigui quin sigui el desenllaç, s'hi perd la innocència. Per sempre més.
Vagi aquest comentari en record del Sr. Vidal i dels que, com ell, van perdre alguna cosa més que la guerra. El millor homenatge que els podem fer és escoltar la seva història. En silenci. I compartir-la.


Per raons d'espai al setmanari no he dit res de les il·lustracions i em sap greu. Sempre procuro esmentar-les perquè, més enllà del valor intrínsec que tenen, en un llibre infantil poden aportar una  visió  extraordinàriament suggerent que complementi allò que les paraules no arriben a dir. 
L'autor de les d'aquest llibre és en Joan Miró Oró -amb un nom així has de ser artista- i he descobert que, a part de dibuixar, la seva passió és el treball amb el cartró. Construeix tota mena de figures, escenografies i bestiari popular.   Ho trobareu al seu web:  http://www.unquefacartro.com  i al seu facebook: https://www.facebook.com/Joan-Miró-Oró-unquefacartro-181204075225994/?ref=page_internal

I "… en els moments que ho possibilita la feina, aprofito per a pintar". Això és el que ha fet aquí. Ens regala uns dibuixos plens de vida, a mig camí de la figuració i un cert expressionisme. La mirada del lector pot aturar-se en les emocions que es destil·len de les cares dels personatges dibuixats amb un traç net i poderós, a voltes deutor del còmic, d'altres del reportatge fotogràfic dels fets bèl·lics. Són especialment poderoses dues imatges, la de l'enterrament d'un familiar on el negre i els caps cots impregnen la imatge de dolor; i la del soldat-sastre que deixa provar a la mare una màquina de cosir -tot un tresor de l'època! L'escena és plena de brillantor i alegria, en clar contrast amb els dies que vivien. Aquí teniu algunes d'aquestes imatges perquè en pugueu gaudir i us acabin d'animar a la lectura d'aquesta petita joia.






D'aquest llibre se n'ha fet també una edició en castellà traduïda per M. Jesús Casado. I em consta que s'està presentant amb molt d'èxit a Saragossa i a Sòria. 
Per cert, que molt aviat se'n farà la presentació a Vilafranca, el proper dimarts:


En podeu llegir també una altra ressenya al blog de l'amic Josep M Aloy, Mascaró de Proa: http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2016/10/el-xiquet-i-el-poble-perdut-un-relat.html






diumenge, 13 de novembre de 2016

Amb hac d'Helena


El dissabte passat (de fa una setmana) vam trobar-nos una colla a la biblioteca de Torelló per a gaudir de la poesia de l'Helena Bonals. N'hi ha que la coneixen de fa temps i personalment. Jo la vaig conèixer per la xarxa en una d'aquestes trobades virtuals -impulsada, entre d'altres, de la Carme Rosanas- i, des de llavors que li segueixo les passes, poèticament parlant.
L'Helena és dissenyadora gràfica i filòloga anglesa per formació però treballa de bibliotecària a l'Hospitalet de Llobregat i, sobretot, escriu i escriu als seus blogs. Uns cops poesia seva i d'altres vegades comentaris sobre la que fa altra gent. La seva és una poesia directa, que no busca l'artifici però que tampoc refusa el joc de la forma mentre intenta desvetllar el fons d'allò que es pregunta. Una poesia escrita des d'un jo fràgil, tímid, però alhora plena de força i seguretat. Ja sé que és una aparent contradicció però així és com jo la veig. Podeu llegir-la si aneu a En cada vers que has entès, els seu blog principal. I des d'allà podeu viatjar als seus altres blogs.

Oriol Capdevila presentant l'acte
L'acte va començar amb una -diguem-ne- presentació a càrrec de l'Oriol Capdevila, un jove periodista local molt implicat en la vida cultural de la zona. Va fer, certament, un discurs poc ortodox, més que res perquè va parlar molt poc de la que era el centre d'aquella vetllada poètica i potser massa de coses molt interessants -com Noam Chomsky- però que, sincerament, no tenien cap excusa per aparèixer -més enllà del seu valor en si mateixes- a part del fet que havien coincidit en el temps amb l'acte que estàvem vivint a Torelló. Dir que a un no li agrada "adular" la gent no és prou motiu -crec- per a no dir gaire cosa de la persona que presentes. Entre d'altres coses perquè es pot parlar d'algú o de la seva obra sense veure's obligat al panegíric. I tampoc cal caure en un altre costum molt estès: la recerca sistemàtica d'aquells aspectes que no ens han agradat d'un llibre, una peça musical o una pel·lícula, com si no mostrar una certa superioritat moral fos vist com una concessió. A mi tampoc m'agrada adular, m'agrada parlar del que m'agrada i compartir-ho. I si no m'agrada, o no en parlo o hi busco la part positiva, que sempre pot trobar-se en un racó o d'altre d'allò que comentes. Algú podrà acusar-me d'estar fent allò que critico i tindrà raó. Ja se sap, una cosa és la teoria i l'altra… I ja que ho dic, he d'admetre que em van sorprendre agradablement alguns elements del discurs de Capdevila, com el fet de lligar Chomsky a l'actitud de l'Helena davant la seva obra, o l'audició d'una cançó certament kitch però entranyable alhora: "Noam Chomsky se a enamorado de tí" del grup Astrud.
A mi em va "tocar" llegir uns haikús (1) que ella mateixa va escriure a partir de l'observació de la imatge que encapçala aquest post i que és la del cartell de l'acte. En això també és molt bona: té una gran capacitat -per a mi sorprenentment lúcida- d'extreure la poesia que s'insinua en una imatge, sigui una fotografia o un quadre plàstic. Aquí els teniu:

EL CÀNON


És elegant
la senzillesa al màxim,
i un toc de roig.

Tot és ja dit,
però quelcom de nou
hi ha en la forma.

A la tardor,
poques pàgines queden
ja per escriure.

Determinisme,
roig contra lliure albir.
Les planes volen.

L'amor més cast
té el seu punt d'interès.
Sempre duals.

La lira roja
entre la prosa freda.
Us vull les dues.

El cosit roig,
tocar de peus a terra.
La resta en blanc.


A partir d'aquí van anar desfilant els "amics" i "coneguts" de l'Helena, recitant o llegint també alguns poemes d'ella o propis. Aquí teniu l'elenc de rapsodes d'aquell matí plujós i fred. Mentre queia suaument la pluja sobre la teulada de la biblioteca, els sons acompasats també dels versos van fer-nos còmplices d'una matinal entranyable. I per acabar de marcar el ritme els acordionistes diatònics de la Vall del Ges ens va oferir una petita mostra de peces tradicionals. Per cert, les fotos són del Josep, company de la Montse (Galionar). Són esplèndides! Gràcies per cedir-me-les.

L'homenatjada, l'Helena Bonals
Jordi Dorca
Montserrat Bonals
Montse (Galionar)
Carme Rosanas
Ernest Serrahima

August Garcia
Montse Cercós
Joan Gimeno
Consol Areñas
Abel Boldú
Mercè Bagaria
Assumpta Arimany
Núria Pujolàs
Una visió general del públic assistent

Els acordionistes de la Vall del Ges


Un cant a crits

Jo sóc aquesta hac del meu nom,
invisible, intangible, inaudible,
ornamental i prescindible,
però absolutament rellevant.


Prescindir de l'accessori

Jugar a deixar
passar un tren rere l'altre,
quan no tens pressa.
D'adolescent ho feia,
ho faig encara.

Superioritat moral

Em van desgraciar
els peus, de petita,
amb unes plantilles
que em van generar
massa pont.

Però hi ha una altra
malformació que prové
de la meva infantesa
i tampoc té remei.

La que em fa espolsar-me
de sobre tots els qui s'acosten
a mi sense estimar-me
com jo estimo.


Gràcies Helena!!!

I un agraïment també molt sentit a les nostres amfitriones de la Biblioteca de Torelló: la Marta i l'Assumpta.


(1) De la Carme Rosanas vaig aprendre aquell dia el costum tradicional japonès de la repetició oral dels haikús: el primer cop per a copsar l'impacte de la imatge o la idea que vol expressar, el segon per a retenir els mots abans no desapareguin en el silenci. Un silenci, per cert, també present a l'exposició de Capdevila de la mà de l'aniversari -també un 5 de novembre- d'Art Garfunkel, parella artística de Paul Simon a moltes cançons, entre elles, a "The sound of silence".

dissabte, 5 de novembre de 2016

Una veu i una sensibilitat extremes al servei de la poesia


Ahir al vespre vaig  arribar-me a Barcelona -i mira que fa mandra un divendres a la nit fer 60 kms!- per a escoltar la Bikimel, la meva fada musical. Com que ja n'he parlat altres cops i no pretenc enganyar-vos, avís per a navegants: no penso ser objectiu, ni ho intentaré. Estic profundament enamorat d'aquesta veu i de les seves cançons. I si m'apureu també de la seva imatge dalt l'escenari, amb una barreja d'entre fràgil, discreta, sensual i plena de força, de coses a dir.
Com us deia, ahir, després de fer la compra setmanal, en comptes d'escarxofar-me al sofà per a descansar del tràfec setmanal vaig agafar el cotxe i, au vinga, cap a la Casa Elizalde a escoltar la Vicky de Clascà! 
Com que ja hi estava entregat d'entrada em va agradar fins i tot el ritual d'espera a la sala annexa al concert (per cert,  si aneu a Casa Elizalde aniria bé que, encara que l'entrada sigui gratuïta reserveu plaça perquè l'aforament és reduït. Jo no ho sabia però per sort els quilòmetres no van ser en va: quedaven places lliures). Deia que em va agradar el ritual d'esperar a la sala del costat en un caos desordenat de gent que fa fila, gent que s'asseu o que, senzillament, ronda per allà. Sabia que tindria un seient així que no vaig molestar-me el més mínim en fer cua ni en saber per on rondava el darrer que havia arribat abans que jo.

I arriba el moment i s'obren les portes de la sala dels concerts (amb un aforament que, com a molt deu rondar el centenar de persones) i busques un seient entre les grades que s'enfilen per poder tenir una millor perspectiva del petit escenari on ja hi ha disposats els instruments i un llum de taula, tot en molt poc espai: a l'esquerra un piano de cua, al mig una guitarra amb un tamboret al costat i, just a la dreta, uns teclats. I prou.
Sabia que la Bikimel presentava aquest nou espectacle titulat "No ben bé" (tret del llibre pòstum de Carles Hac Mor) on musica poemes d'aquest autor, a més de Joan Vinyoli, Joan Brossa, Dolors Miquel i Maria Cabrera. Sabia també que la base musical seria el piano -o els teclats- i poca cosa més. Així que m'esperava una proposta austera però contundent, minimalista però rica a la vegada.

I això és el que em vaig trobar, però, per sobre de tot, vam poder gaudir de la seva veu. I quina veu! Modulada des del falset a la veu esgarrapada, des del xiuxiueig al crit melòdic, des de la dolçor a la ràbia. Com si la tinguessis al menjador de casa. Propera. Tant que s'arrisca a que el més petit detall quedi al descobert. I guanya, sempre guanya, perquè té un domini bestial -perdoneu la paraula- sobre el seu propi so, i això li permet jugar de maneres infinites amb els poemes que canta. Hi ha cops en què la veu és tan present que ni sentim la guitarra o el piano, perquè estan en un segon pla llunyans, acompanyant-la. 
També és cert que juga amb un avantatge importantíssim: cedeix la major part de les iniciatives musicals al seu teclista, en Xavi Lloses, que crea i recrea mil i una atmosferes al sintetitzador, des d'unes  més oníriques a d'altres de més contundents. I quan ell està al piano la Bikimel creix perquè es pot concentrar al cent per cent en la seva interpretació vocal. La guitarra hi té un paper menys principal però quan apareix -de la mà d'un músic del qual no sé el nom- viatja amb eficàcia i versatilitat. Sempre al servei de la cançó, que és el mateix que dir al servei del poema.

Perquè ahir era una nit de poemes cantats, no de cançons de la Bikimel. Parlem-ne.
Comença -i acaba- amb Carles Hac Mor, un dels poetes més inclassificables, alternatius i joganers dels darrers temps que ens deixà a principis d'aquest any. No tinc la cita dels poemes del recital així que no us puc dir-ne els noms. El que sí recordo és que són potents, mordaços, lúdics. I en la veu de Bikimel sonen genial. Haurem d'esperar al disc per tenir els textos -suposo.
Entremig apareix una sorpresa per a mi molt estimulant: Maria Cabrera. No sabia res d'aquesta poeta jove (nascuda el 83) i per això em van impactar més encara els seus versos. Recordo que un es titulava "Cançoneta leu e plana" (a la manera del sirventès homònim del trobador Guillem de Berguedà). Podeu  sentir-lo recitat per la mateixa autora aquí
Els versos de Dolors Miquel també van fer acte de presència. Tampoc recordo quins poemes va cantar Bikimel -demano disculpes un cop més per aquesta ressenya tan poc seriosa- però van sonar amb la força que la poeta de Lleida ens té acostumats (encara que alguns la van descobrir amb l'incident del poema "Mare nostra" durant l'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona i es van estripar les vestidures). Em sona un títol "Dones en runes" però no puc assegurar si és de Miquel o de Cabrera (si algun bloguer m'ho pot aclarir li estaré agraït).
D'altres poetes que van aparèixer per l'escenari van ser Joan Brossa i Federico Garcia Lorca. D'aquest darrer la Bikimel va fer una interpretació preciosa a la guitarra, però d'aquella guitarra tan subtil, gairebé imperceptible de què us parlava abans. Tot el protagonisme per a la veu, tot. Tampoc recordo -si és que el va dir- el títol. 

El concert va anar avançant amb alguns breus i molt discrets comentaris de la nostra protagonista. Semblava que no volia, precisament, acaparar el focus sinó cedir-lo als autors que havia musicat. I així vam arribar al final. Evidentment, el públic va demanar més i ella ens va regalar uns quants bisos. Entre d'altres una peça del primer disc "Stat Jònic" (del qual he descobert que contenia ja un poema de Maria Cabrera titulat "Jonàs", esplèndid). I va voler acabar amb Espriu, amb la versió que Raimon va fer de "He mirat aquesta terra". La veritat és que, tot i haver-lo escoltat molts cops de la veu del cantant de Xàtiva, estava sentint una versió deliciosa. Fins que… ella es va quedar en blanc i va reconèixer que no havia pogut cantar el poema sencer. Una sinceritat que l'honora i que va crear encara més complicitat amb el públic assistent. O sigui que fins i tot quan s'equivoca ho fa bé!!

Poca cosa més puc dir-vos. Demanar disculpes si algú se sent estafat per aquest intent de ressenya i animar-vos a escoltar-la en directe de seguida que pugueu. Podeu anar consultant al seu web l'agenda de concerts -molt pocs segons el meu parer: programadors de Catalunya, què esteu fent que no contracteu una perla com aquesta?
I si no sempre ens queda esperar a la publicació del disc. Bikimel, no ens facis esperar gaire. 



Alguns enllaços més que us poden interessar:





http://www.versos.cat/poema/4026/lacte (L'he trobat!  un enllaç a un dels poemes d'Hac Mor cantats ahir)

http://www.fundaciojoanbrossa.cat/obra.php  (enllaç a la Fundació Joan Brossa on trobareu molta obra seva)

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Presentació d' "EL LLARGANDAIX"


 


Ja fa alguns mesos us vaig explicar que havia participat en el rodatge d'una sèrie de documentals de natura de l'empresa EDN, convidat pel Xavier Bayer, naturalista que té una llarga carrera com a documentalista. I si no vegeu el web d'EDN.

La meva col·laboració és més aviat humil però em fa molta il·lusió. El Xavier no volia un programa de natura convencional, així que, enmig d'unes imatges excel·lents i dels seus comentaris sobre animals, plantes i els nostres paisatges, apareixem diferents personatges aportant altres vessants: poesia, humor, coneixement de les herbes remeieres, de la cultura popular… En fi, que seran -n'estic segur- uns programes molt amens.



El llistat de poetes que recito -i comento, breument- és aquest:  Pere Martí, Miquel Desclot, Pere Quart, Josep Carner,  Joana Raspall, Joan Maragall, Antoni Massanell, Nati Soler, David Jou, Teresa Costa-Gramunt, Olga Xirinacs, Núria Albó i Josep Vallverdú.



Si veniu a l'acte de divendres podreu veure dos capítols sencers. Si no podeu, a partir de mitjans de novembre es començaran a emetre per Penedès TV. També hi estan interessats Canal Blau (Garraf) i la televisió del Vendrell. I qui sap si, més endavant es passi per la Xarxa de Televisions Locals. O TV3!!

De totes maneres aquí teniu un tràiler, com a petit tast, perquè pugueu veure l'excel·lent qualitat de les imatges i us pugueu fer una idea del contingut. (Cap al minut 1:04 em veureu fugaçment en acció)