dissabte, 22 d’abril de 2017

R.J.Palacio, una "amabilitat" trasbalsadora

Un servidor al costat de R.J.Palacio, l'autora de Wonder!!! Quin encant de persona!




















Hi ha dies que queden marcats en el nostre calendari personal com a únics, especials i inoblidables. Avui és un d'aquests per a mi. Perdoneu si el to sembla massa sensibler però, ni puc ni vull fer-hi res. Les coses que ens arriben amb una profunda emoció han de ser descrites amb un bri de la mateixa emoció que han despertat en nosaltres. I encara que algú pugui pensar que, tot plegat, no n'hi ha per tant, necessito transmetre-ho igualment. Si aquesta persona hagués estat a la Casa del Llibre avui a la presentació de l'autora de Wonder estic més que convençut que la seva percepció canviaria radicalment.

Els que em coneixeu sabeu que sóc un fervent admirador de Wonder i de tota la saga que li ha vingut al darrere. N'he parlat aquí molts cops. El que no sabia -tot i que ho intuïa per alguna entrevista que li havia escoltat- era que la seva autora, R.J.Palacio (Raquel Jaramillo) n'era l'ànima. I que, si el llibre m'ha emocionat com molt pocs llibres han fet, era perquè darrere d'aquelles paraules hi ha no només una gran escriptora sinó també una persona excel·lent, d'aquelles que et reconcilien amb la humanitat, de les que et fan sentir bé, feliç, que treuen el millor de tu mateix. Ara mateix penso en una altra: la Joana Raspall. Salvant les infinites distàncies entre les dues, l'efecte que provoquen és molt semblant: et captiven amb la seva senzillesa, amb la seva bondat, amb el seu compromís.

Aquí al costat de la Isabel Martí, l'editora de Wonder en català
























Doncs això he viscut avui a la Casa del Llibre, una mena de -si em permeteu la comparació agosaradíssima- epifania, com una revelació. (A hores d'ara acomiado a més d'un lector que s'ha posat les mans al cap). I el més curiós de tot és que em costa molt definir en que consisteix aquesta manifestació que ha pres cos en aquella sala plena de gent, mitjans de comunicació, lectors entusiasmats com jo, mestres, alumnes, pares i mares, nois i noies afectats d'una síndrome facial més o menys severa… La paraula que més s'hi acosta és una que la Raquel ha pronunciat molts cops: amabilitat (kindness deia ella en anglès). Sembla una paraula banal, inòcua. I tanmateix avui per a mi ha pres una força extraordinària. Els que ja heu llegit Wonder -no patiu no és cap espòiler- recordareu una de les frases del professor Browne:  "Si has de triar entre tenir raó i ser considerat, tria ser considerat". (I mira que costa avui dia deixar de tenir raó en alguna cosa!) O al final del llibre quan el director de l'escola de l'August Pullman cita J.M.Barrie (l'autor de Peter Pan): "…hem d'intentar sempre ser una mica més considerats del que cal". Segons Palacio l'a-ma-bi-li-tat (així intentava pronunciar-la en castellà)  no només pot canviar-te el dia sinó tota una vida. I crec que Wonder i tot el que ha suposat és una prova claríssima del poder d'aquest sentiment.

R.J. Palacio responent a Marta Cailà. Enmig la traductora.
























L'acte ha començat amb una presentació de l'editora en català de Wonder, la Isabel Martí (1) , editora de La Campana. Ha reivindicat l'ofici de Palacio com a escriptora destacant-lo per sobre del valor de la història que explica perquè, de poc serveix una gran història si no s'explica bé. I Wonder s'hagués pogut convertir en una novel·la sensiblera, molt afectada, moralista… I avorrida. Quan és tot el contrari.
De seguida la Marta Cailà ha pres posició com a entrevistadora. I ha estat genial, com sempre. Té una gran capacitat per a treure el millor de l'entrevistat i avui no ha estat una excepció. L'empatia amb Palacio ha estat constant i si no ha pogut treure'n més suc és perquè el temps se li ha tirat a sobre. Sobretot a causa que, tot i que Palacio parla un més que acceptable espanyol -és filla de pares colombians- en molts moments ha preferit l'anglès per a expressar-se. I això ha demanat la intervenció d'una traductora -també excel·lent, per cert- que ha pres temps per a tocar molts altres temes que segur que la Cailà tenia in mente.  Sigui com sigui una entrevista molt emotiva, plena de moments de gran calat humà, mostra que, aquest cop, darrere la gran obra hi havia també una gran persona.
No vull allargar-me més -tot i que podria- en alguns missatges de Palacio. Destacar només que ha anunciat que aviat podrem veure Wonder al cinema (amb Julia Roberts i Owen Wilson com a pares de l'Auggie Pullman, interpretat per Jacob Tremblay). I que està escrivint una nova novel·la que no té res a veure amb Wonder però que també va adreçada al públic infantil. I si Wonder parla de l'amabilitat, aquesta parlarà de l'amor. O sigui que ens esperen moltes emocions encara amb Palacio. Ah! També ha dit que, un cop enllesteixi aquesta novel·la tornarà amb algun dels personatges de Wonder, encara no sap quins, perquè els nens i nenes l'hi demanen amb molta insistència.
I si us pensàveu que les emocions acaben aquí us equivoqueu. Un cop enllestida l'entrevista s'ha donat pas a diferents persones que han volgut presentar el seu testimoni sobre la lectura de Wonder. Hi han passat primer dos professors de secundària -l'autor de la guia de lectura i el director d'un institut on van agafar aquest llibre per a impulsar el gust per la lectura. Després hem pogut sentir una alumna d'ESO que ha explicat què ha suposat per ella Wonder. Però els moments més emotius han arribat amb el testimoni d'una alumna que pateix una síndrome facial i el d'una mare d'una nena amb aquesta malaltia i alhora membre de l'associació de families que la pateixen directament.

La mare i membre de l'associació de famílies afectades per la malatia (sento molt no saber-ne el nom).

























La nena ha explicat com la lectura de Wonder la va ajudar a sortir del pou en el què la malaltia la va col·locar. El testimoni de l'August va ser una font d'energia i d'eines per a superar-ho. La mare ha llegit un text preciós explicant com se senten els nens i els pares d'aquests nens. Ha explicat com van acollir meravellats aquest llibre on, per primer cop, el protagonista era com un dels seus fills. I com aixó els ha ajudat a visibilitzar la seva situació i a poder treballar les situacions de rebuig que, sovint, aquests nens pateixen, especialment a Secundària. El públic ha acollit aquestes dues darreres intervencions amb uns aplaudiments molt sentits.

L'acte s'ha tancat amb la signatura de llibres a càrrec de l'autora. Hi havia una fila interminable i, per un moment, he pensat deixar-ho estar. Però després he tornat i l'he trobada ja sola mentre un mitjà li feia una entrevista. L'espera ha valgut la pena. M'he pogut fer una foto amb ella i parlar una mica de com aquest llibre m'acompanya a l'aula des de fa 5 anys. Que els meus alumnes s'hi entreguen a la primera pàgina mentre els la llegeixo en veu alta. "I has plorat?" m'ha preguntat ella. "I tant" li he dit. Primer a casa sol i molts cops a l'aula rellegint moments del llibre plens de tendresa i emotivitat. M'ha signat el llibre amb una frase preciosa, que vull compartir amb vosaltres.

"A l'August,  els mestres són els veritables wonders (meravelles) d'aquest món" (R.J. Palacio)

Enteneu ara una mica perquè ha estat un matí inoblidable? Gràcies per la paciència. I, si no ho heu fet encara… LLEGIU WONDER, REGALEU WONDER. La seva amabilitat us canviarà el dia i, vés a saber què més...



(1) Agraeixo profundament a la Isabel Martí no només l'haver-me convidat avui sinó també haver-me donat fa un temps la possibilitat de compartir la meva experiència a l'aula amb Wonder als mitjans (El Periódico i TV3!).

diumenge, 9 d’abril de 2017

Petits poemes per a nois i noies (Joana Raspall)
























Aquestes darreres setmanes s'han publicat dos llibres amb poemes de Joana Raspall. Cap dels dos és inèdit però no per això no ens n'hem de felicitar perquè se n'ha fet una edició molt acurada en ambdós casos. Avui us en parlaré d'un perquè per a mi té una significació especial: Petits poemes per a nois i noies.
Ja ho he explicat algun cop però em repetiré. Allà pels anys vuitanta, en un curs de l'Escola d'Estiu del Penedès a Saifores, vaig descobrir la poesia de la Joana. La mestra del curs -no recordo qui era i em sap greu- ens va donar un poema per a fer-ne un petit treball. Aquell poema em va agradar tant que, de seguida em vaig preguntar qui era aquella Joana Raspall que l'havia escrit. I des de llavors que la llegeixo i aprofito els seus poemes perquè la poesia entri a la meva aula i la il·lumini, com si obríssim la finestra de bat a bat. Després, molts anys més tard, vaig tenir el goig de conèixer-la en persona i entendre d'on venia aquella bondat, aquella sensibilitat, aquell rigor que traspuaven els seus versos. I encara uns anys més ençà vaig conèixer l'Eixam d'amics de la Joana Raspall i em vaig afegir a la colla.
Però això és una altra història -que també he contat algun cop. 
Avui he retrobat aquell poema que tant m'impressionà i l'he llegit acompanyat dels colors de la Núria Feijoo. Aquí el teniu, com un regal, aquest diumenge de Rams:

























I, per si us fa gràcia, també us regalo la versió original amb els delicats dibuixos de Joan Andreu Vallvé:



Editorial Barcanova s'ha encarregat de la nova edició i val a dir que n'ha tret un llibre preciós, de gran format, amb tapa dura, amb unes il·lustracions de Núria Feijoo, suaus i suggerents, que acompanyen perfectament la lectura dels versos.
Continuo pensant com Aurora Díaz-Plaja (companya de Raspall a l'Escola de Bibliotecàries de la República i autora del pròleg de la primera edició) que l'adjectiu del títol "Petits…" està del tot desencertat. En aquesta opera prima de Raspall ni el poema més petit en extensió té res a envejar en rigor i màgia poètica al poema més extens -que també en té! Són, doncs, "Grans" poemes per a nois i noies. I, com afirma Imma Cauhé -filla de l'autora- a la nova edició:


Molt Bona Pasqua a tothom!!




dissabte, 18 de febrer de 2017

dilluns, 6 de febrer de 2017

Jo m'acuso d'haver votat el 9N



Avui que es jutja als principals responsables del 9N, avui que el Govern de la Generalitat és acusat de posar les urnes perquè la gent, pacífica i democràticament, pogués expressar la seva opinió encara que l'Estado Español -que havia de ser l'estat de tots i mai ho ha sigut- ho prohibís, avui que desenes de milers de persones faran costat a l'Artur Mas, la Irene Rigau i la Joana Ortega davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, avui…

Jo també -señor Rajoy- també m'acuso d'haver exercit lliurement el meu dret a votar.
I encara més: vaig col·laborar activament perquè aquesta jornada fos un èxit.
I ho tornaria a fer.
Per a que consti.

Visca Catalunya Lliure!!

dilluns, 23 de gener de 2017

"La vida; allò que passa / quan tu rius"


Fer anys està menysvalorat però la veritat és que és l'única manera de seguir vivint. D'acord, hi ha maneres i maneres de seguir viu, però, si som honestos amb nosaltres mateixos, la majoria no tenim dret a la lamentació. Sobretot si ho comparem amb la vida de molta gent que pateix dia a dia. I no veu un futur amable...
Que sí, que ens fem vells, que ens cau el cabell i ens engreixem, que ja no tenim l'agilitat i segurament la nostra salut està més limitada. També és possible que haguem descobert que alguns d'aquells somnis de jove ja no s'acompliran, que la vida comença a anar costa avall, que els pares se'ns fan petits -com deia la poeta-, i que potser ja ens han deixat, com alguns amics.
Podria seguir la llista però no cal. No porta enlloc. O pitjor, ens podria fer pensar que no val la pena seguir vivint per acabar així. Però és que la vida ja ho té això: és un regal amb data de caducitat desconeguda que cal aprofitar fins el darrer moment. I com que no sabem quan serà ni com, hem d'aprofitar-la mentre puguem amb totes les energies. Per a nosaltres sí, però també per als que ens estimem. Això sí que és, al cap i a la fi, l'única cosa que dóna sentit a tot plegat.
O sigui que jo, avui que en faig cinquanta-cinc, em comprometo davant vostre a treure-li tot el suc i compartir-lo amb vosaltres:

A aixecar-me cada dia agraint que em desperto al costat de la persona que més m'estimo.
A parlar sovint amb el meu pare, d'una mica de tot i de res alhora perquè sé que així estem a prop encara que ens separin uns quants quilòmetres. 
A estar més pendent dels meus germans. Encara que tots ja som grandets i la ballem sols. 
A passar més estones amb els meus amics, els de veritat, els que fan camí al meu costat.
A anar a treballar cada dia amb unes ganes immenses d'ajudar als meus alumnes, nois i noies que comencen a descobrir -ai!- què vol dir fer-se gran, encara que tot just estiguin deixant de ser nens i nenes.
A tractar amb amabilitat sincera els companys de feina amb qui hem de tirar endavant aquesta tasca tan important.
A escoltar les persones que tinguin ganes d'explicar-me coses. Perquè, de què serveix parlar entre nosaltres si no ens escoltem deixant de pensar per un moment en nosaltres mateixos.
A buscar moments de calma per a mi mateix on poder llegir un bon llibre, un poema, escoltar una música que m'emocioni, veure una pel·lícula que em faci sentir millor o que em faci pensar. O senzillament no fer res, no pensar en res. Perquè després de cadascun d'aquests moments em sento més capaç de fer costat als altres, de ser més empàtic, més bona persona.

La llista podria ser més llarga però no vull pressionar-me a mi mateix. Sé de la força dels propòsits però també de l'efecte descoratjador de no complir-los.

Així que, com deia Pete Seeger:  "Take it easy, but take it" (Pren-t'ho amb calma, però pren-t'ho). Sempre m'ha semblat un bon lema.

I no cal que em feliciteu. Bé, vull dir que no escric aquestes ratlles per a això. Senzillament volia dir-me a mi mateix unes quantes coses i dites així, en veu alta, sembla que fan més efecte.

Ahir sentia l'Alguer Miquel parlant entusiasmat del seu nou llibre, Camina, i em va il·luminar el matí:




Avui em regalo la carícia de les seves paraules i els delicats dibuixos de la Gemma Capdevila. D'ell també són els mots amb què he encapçalat aquesta entrada.
I com que no sabria viure sense música, pensant en ma mare, em regalo la veu de la Judit Neddermann. Dos regals que vull compartir amb vosaltres. Que per molts anys estiguem junts gaudint d'aquest viatge!

dijous, 5 de gener de 2017

Carta als Reis (amb fanalet i tot!)

























La Nit de Reis és la gran nit de la infantesa. Per això, malgrat el anys, sempre torna al nostre cor i ens recorda la il·lusió de llavors, aquella il·lusió on hi ha la llavor de tots els somnis que, si tot va bé, anirem perseguint al llarg de la nostra vida.
Avui torno a ser aquell nen enfilat als braços del pare per veure passar els Reis a Vic. Amb un fanalet a la mà, ves per on. Però a mi el que em té atrapat són aquelles presències màgiques, vestides de manera exòtica, que saluden des de la seva carrossa acompanyats d'una comitiva molt vistosa, plena de llums i colors. I encara recordo com, un cop a la plaça,  s'enfilaven al balcó de l'ajuntament i des d'allà ens parlaven amb un parlar estrany perquè venien de molt lluny… I com, al final del seu parlament, s'acomiadaven dient que anéssim "a la noné". A fer nones, vaja, si volíem despertar-nos l'endemà d'aquella nit màgica amb els nostres somnis acomplerts, embolicats en bonics papers amb estrelletes i arbres de nadal.
Avui torno a ser aquell infant i us escric com llavors la meva carta:

Estimats Reis d'Orient,

ja fa molts anys que no us escric cartes però avui m'ha vingut un rampell i aquí em torneu a tenir, demanant-vos coses. No patiu que tinc de tot, així que amb poca cosa que em vulgueu portar em sentiré feliç. Només voldria…

Que les persones que m'estimo continuïn al meu costat per poder fer aquest camí junts.
Que les que ja no són amb nosaltres ens continuïn il·luminant amb el seu record.
Que les persones que m'estimo no passin gaires patiments, més enllà dels estrictament necessaris. Ara que sóc gran ja sé que a la vida hi ha de tot i així cal prendre-la, no hi ha altra opció.
Que, de tant en tant, ens puguem regalar moments de pau i tendresa, moments de disbauxa i moments de silenci -aquests cada cop em vénen més de gust.
Que mantinguem les ganes d'aprendre, gaudir, millorar, compartir. Especialment amb aquells que més ho necessiten. I no cal anar a l'altra punta del món per fer-ho, que aquí ja tenim molta feina:  amb la parella, amb els fills, amb l'amic, amb el veí d'escala, amb aquell que et trobes cada dia a la feina, amb els nostres grans que tant ens necessiten, amb aquell nen de la classe...
Ah! i una mica de poesia, i molta música! O qualsevol cosa d'aquelles que et trasbalsa per dintre, que t'emociona, que et fa pensar, que et fa riure, que et fa somiar…

Bé, ara me n'adono que potser són moltes coses per a una llista que havia de ser curta. Però sabeu què? Que no cal que me les porteu totes. És més, potser no cal que ens en porteu cap. Doneu-nos tan sols una mica de la vostra saviesa, de la vostra tendresa, de la vostra il·lusió perquè cadascú de nosaltres pugui tirar endavant els seus somnis, que per això són nostres, no? 

Res més. Espero que no passeu gaire fred i tingueu temps d'arribar a totes les cases. I no us mengeu totes les galetes i no us beveu totes les copetes que us deixarem a punt perquè si no em temo que us quedareu a mig camí.

Rebeu una forta abraçada i, sobretot, torneu l'any que ve!

PD:  Per cert, m'he deixat de demanar-vos -ja posats- una mica d'il·lusió per al nostre país que ara passa per un moment delicat. Se'm fa estrany demanar-vos-ho a vosaltres, uns Reis, però de fet, segons la tradició dels antics escrits, éreu més aviat savis que monarques. Així que ja deveu imaginar-vos per on vaig. El nostre poble vol decidir el seu futur, ves per on, i, si és possible, convertir-se en una república independent. No us penseu que us demano això perquè està de moda. Jo sóc independentista des de fa molts anys. De fet, si mireu bé la foto ho veureu. Com que ja deveu anar una mica curts de vista us ho ensenyo de més a prop:





ELS REIS MÀGICS DE CADA ANY (1)

Cada any veniu
pel temps geliu,
amb camells d'or
i el somni viu
d'un vell tresor.

L'estel no es mor
en la nit breu.

De lluny veniu,
roent el cor,
coberts de neu.




(1) Tret de l'antologia "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira" (Ara Llibres)  a cura de Jaume Subirana

dimarts, 3 de gener de 2017

Granotes (Pere Quart), al Pantà de Foix


Ja fa temps que us vaig parlar de la meva intervenció al programa "El Llargandaix" de Penedès Televisió. Com que ja se n'han emès uns quants capítols he pensat que estaria bé compartir-los amb vosaltres.

Cadascun es centra en un espai natural penedesenc (Alt, Baix Penedès i Garraf). Comencem amb el primer que es va emetre, sobre EL PANTÀ DE FOIX.

En el minut 2:10 podreu sentir el poema Granotes de Pere Quart (Joan Oliver).

NOTA:  Alguns bloguers m'han comentat que no poden veure el vídeo. Pot ser que tingui a veure amb aquest missatge que jo, sincerament, no sóc capaç d'entendre:

Aquesta pàgina conté recursos HTTP que poden generar contingut mixt; això pot afectar la seguretat i l'experiència d'usuari si el blog es visualitza mitjançant HTTPS

La solució passa perquè aneu -ja sé que és més feina però s'ho val!- a la pàgina de Penedès TV a la carta i mireu els programes des d'allà:

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-llargandaix/

Espero que, amb això ho pugueu veure finalment!

dissabte, 31 de desembre de 2016

Darrer passeig de l'any

Surto en bici el darrer matí de l'any. Potser per acomiadar-lo, potser per mirar d'acabar una mica millor -fa un munt de temps que no sortia-, potser perquè sí i prou. Fa fred, força, i el sol només es deixa veure una mica entre els núvols de tant en tant. A poc a poc el mateix esforç em va escalfant i retrobo sensacions: seguir un camí entre el bosc, prop de les vinyes, notar com els meus músculs es queixen en silenci, com l'aire em frega la cara que duc mig tapada amb el mocador. Sentir algun ocell mig amagat entre les bardisses. Descobrir les flors escasses que gosen sortir en aquest temps…


Com les de la gatosa, que fins fa unes setmanes només mostrava les seves punxes i ara ensenya, orgullosa, aquest groc brillant que destaca en la grisor general…


En canvi el romaní ens regala unes flors ja escadusseres. I tanmateix bellíssimes.

El ramell del bruc d'hivern es panseix en alguns brots…

… mentre en d'altres manté encara la força i el color amb què ha vestit el bosc durant la tardor.

I, en un racó, humil, la molsa cobreix d'estrelletes de nadal el terra fred i humit.

Però el veritable espectacle, les reines de la festa, són les ravenisses, que omplen amb pomells blancs les fileres dels ceps que ara descansen.

Poc a poc el dia s'esgrogueiex amb uns rajos tímids que a penes escalfen. Enfilo la darrera pujada que em durà fins a la creu de Can Barceló, un cop més.

I un cop allà segueixo el ritual que vaig llegir no sé on: agafo tres pedres del camí i les tiro damunt el petit túmul presidit per la creu. Reso un parenostre per l'any que deixo i pel que m'espera. I refaig el meu camí, ara de baixada.




Mentre davallo m'adono que gairebé tot el bosc està tacat per bosses blanques: la processionària del pi.
Fa pena pensar què poden fer totes aquestes erugues si no s'hi posa remei. I tanmateix el bosc sobreviu any rere any. No sé com s'ho fa. Només sé que hi tornaré i podré gaudir-lo.

Però no vull acabar aquesta entrada amb un to baix.  Així que us deixo amb un muntatge que vaig fer ja fa alguns anys amb un poema de Miquel Martí i Pol, la guitarra de Toti Soler i les veus de la Companyia Poètica Rapsòdia.

Que acabeu aquest any feliços del que hi heu pogut viure -bo i dolent, que tot és part de la mateixa vida-, i que comenceu el nou any com cal, amb nous propòsits -o vells- per a treure tot el suc de cada dia, en la companyia dels que estimeu.




Miquel Martí i Pol
de "Per molts anys!" (Ed. Barcanova)

divendres, 23 de desembre de 2016

Dels Pastorets de la mare a Jacint Verdaguer

Sí, nois, aquest pastoret sóc jo, una mica més jove. Deuria tenir uns tres o quatre anyets i ja apuntava maneres com a Rovelló (no em veig com a Lluquet). La qüestió és que mentre mirava aquesta foto encara em ressonaven els versos dels Pastorets de l'escola ("Acota el cap, serp odiosa!…) i m'ha vingut un record amb els Pastorets de Vic -ei, que sóc de Vic, no us ho havia dit?  Resulta que la mare també havia fet de pastora. Era la Marta, la dona del Jeremies, el tartamut. ("Ai, que falsos són els homes!"). Un dia em va portar a veure'ls. Jo estava impressionat amb aquells dimonis tan espectaculars, amb aquelles veus atronadores, aquelles cares tan terrorífiques, maquillades -jo llavors no distingia gaire entre ficció i realitat- de Satanàs o Llucifer… Total, que al final de la funció va voler que els veiés de prop, potser per veure si així els perdia la por. Obro parèntesi. La por al dimoni va ser una constant de la meva infantesa, gràcies sobretot a les paoroses descripcions que me'n feia la iaia Dolors, ella tan religiosa. Però això és tema per a un altre dia. Tanco parèntesi. Ja em teniu agafat a la mà de la mare -mig amagat al seu darrere, de fet- endinsant-me en els foscos i diabòlics territoris dels camerinos del teatre. I, de cop, veig que apareix un dimoni gegant -almenys així ho vaig veure jo llavors- i la mare, que el coneixia, me'l presenta i em diu que m'hi acosti, que no em farà cap mal. Jo no les tenia totes, de fet no sé si me'n quedava alguna. I llavors a algú se li va acudir -suposo que al Satanàs vigatà- que li toqués un botó de la mà i que ja veuria quina cosa més curiosa passaria si l'apretava. No sé d'on, vaig treure el valor per acostar-me a aquella personificació dels meus pitjors malsons i vaig prémer el botó en qüestió. I llavors es produï el miracle, o, per a ser precisos, l'encanteri malèfic: se li van encendre una pila de llums vermelles que portava escampades pel vestit, algunes per les banyes i tot. Suposo que devia fer un efecte divertit i tranquil·litzant perquè és una anècdota que sempre he recordat amb carinyo.

Tot això m'ha vingut al cap mentre pensava quin post fer per Nadal. I com que sempre busco un poema nadalenc he començat la recerca. Fa unes setmanes vam estar a Folgueroles i vam visitar la casa-museu de Jacint Verdaguer. He pensat que estaria bé posar-ne un de Mossèn Cinto. I el primer que he trobat  és aquest:



Església parroquial de Sta. Maria a Folgueroles
A Betlem

Anem
a Betlem, 
a veure al Messies:
anem
a Betlem
i l’adorarem.

Ses blanques manetes,
petites com són,
sent tan petitetes
formaren lo món.

Ses galtes hermoses
són blancs gessamins,
plantats entre roses
per àngels divins.





Sos ulls que somriuen
i ploren d’amor,
jo no sé què diuen
que roben lo cor.

Per qui vol besar-hi
son llavi és de mel:
per qui vol entrar-hi
son cor és un cel.



Jacint Verdaguer (1)


Devia durar encara la màgia de les serendipitats -vegeu aquest post- perquè de seguida m'han sonat uns quants versos dels Pastorets de Folch i Torres:  "Ses blanques manetes, petites com són / sent tan petitetes formaren el món. / Ses galtes divines, sos llavis de mel / diuen les dolceses que es troben al cel."  O sigui que Folch i Torres va fer un matxembrat dels versos de Verdaguer per a un dels poemes d' "Els Pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús" (que, per cert, aquest any han fet 100 anys!).  Dels Pastorets de Vic a Verdaguer, i de Verdaguer als Pastorets de Folch i Torres, ves per on hem tancat el cercle. 

No he pogut resistir la temptació de cantar aquests versos per vosaltres, en una versió molt lliure.
Amb ells us desitjo un Bon Nadal i un feliç 2017!!





(1) Dins de l’antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, a cura de Jaume Subirana. Barcelona: Ara Llibres, 2008

Enllaços:
Pàgina sobre Goigs on apareix la partitura del mestre  J. Rial d'aquest poema. https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/01/anem-betlem-canco-de-nadal.html

Pàgina del projecte "Càntut" de recollida de testimonis orals. Aquí la versió de l'"Anem a Betlem" a càrrec de la Maria Garnatxe de Girona:
http://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/728-anem-a-betlem



dimarts, 6 de desembre de 2016

Amb ulls de xiquet

Quan feia 8è d'EGB vaig tenir un mestre, el senyor Vidal. Era un home petit però contundent, de veu radiofònica i discurs molt eloqüent. I unes mans molt grans, o almenys així ho recordo. Em fascinava com les movia mentre ens explicava 'batalletes' de la guerra civil. Ens va fer estudiar la Batalla de l'Ebre amb un detall minuciós: totes les ofensives i contraofensives dels diferents exèrcits, el republicà i el que llavors anomenàvem 'el nacional'. Ho explicava amb un abrandament que a nosaltres -noiets que just sortíem dels 'jocs dels infants', com diria el cantant- ens feia més aviat riure. No érem conscients que tot allò que ens explicava formava part de la nostra història, d'una història que se'ns havia amagat i que trigaríem molt a recuperar encara. I encara hi treballem.
No sé en quin moment algú va descobrir que el Sr. Vidal ens explicava tot allò amb aquella vivacitat perquè ho havia viscut en primera línia: havia format part del que se'n va dir 'la lleva del biberó', noiets que, amb 18 anys acabats de fer, se'ls van emportar a fer la guerra. Molts hi van morir. Els que no, com el senyor Vidal, van haver de fer una segona època de milícies un cop acabada la guerra. Com a torna d'un càstig, la derrota, que de per si ja va ser duríssim. Però tot això a nosaltres no ens importava gaire. Ho veiem com un entreteniment dins les llargues classes magistrals de llavors. De fet, fins i tot ho propiciàvem: quan volíem aturar el treball algú feia una pregunta al senyor Vidal sobre la guerra. I no  fallava mai. Com si se li disparés un ressort intern, el seu rostre canviava de cop i ens amollava un conte que no era per a nens, el que ell havia viscut en pròpia pell quan no era més que un xicot.
Tots aquests records m'han vingut a visitar mentre llegia i rellegia aquest relat que he ressenyat per a 'El 3 de Vuit'. La història d'un altre senyor Vidal -com tants n'hi va haver- que ens recorda que la guerra vista des de la mirada d'un nen és especialment dura perquè, sigui quin sigui el desenllaç, s'hi perd la innocència. Per sempre més.
Vagi aquest comentari en record del Sr. Vidal i dels que, com ell, van perdre alguna cosa més que la guerra. El millor homenatge que els podem fer és escoltar la seva història. En silenci. I compartir-la.


Per raons d'espai al setmanari no he dit res de les il·lustracions i em sap greu. Sempre procuro esmentar-les perquè, més enllà del valor intrínsec que tenen, en un llibre infantil poden aportar una  visió  extraordinàriament suggerent que complementi allò que les paraules no arriben a dir. 
L'autor de les d'aquest llibre és en Joan Miró Oró -amb un nom així has de ser artista- i he descobert que, a part de dibuixar, la seva passió és el treball amb el cartró. Construeix tota mena de figures, escenografies i bestiari popular.   Ho trobareu al seu web:  http://www.unquefacartro.com  i al seu facebook: https://www.facebook.com/Joan-Miró-Oró-unquefacartro-181204075225994/?ref=page_internal

I "… en els moments que ho possibilita la feina, aprofito per a pintar". Això és el que ha fet aquí. Ens regala uns dibuixos plens de vida, a mig camí de la figuració i un cert expressionisme. La mirada del lector pot aturar-se en les emocions que es destil·len de les cares dels personatges dibuixats amb un traç net i poderós, a voltes deutor del còmic, d'altres del reportatge fotogràfic dels fets bèl·lics. Són especialment poderoses dues imatges, la de l'enterrament d'un familiar on el negre i els caps cots impregnen la imatge de dolor; i la del soldat-sastre que deixa provar a la mare una màquina de cosir -tot un tresor de l'època! L'escena és plena de brillantor i alegria, en clar contrast amb els dies que vivien. Aquí teniu algunes d'aquestes imatges perquè en pugueu gaudir i us acabin d'animar a la lectura d'aquesta petita joia.






D'aquest llibre se n'ha fet també una edició en castellà traduïda per M. Jesús Casado. I em consta que s'està presentant amb molt d'èxit a Saragossa i a Sòria. 
Per cert, que molt aviat se'n farà la presentació a Vilafranca, el proper dimarts:


En podeu llegir també una altra ressenya al blog de l'amic Josep M Aloy, Mascaró de Proa: http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2016/10/el-xiquet-i-el-poble-perdut-un-relat.html






diumenge, 13 de novembre de 2016

Amb hac d'Helena


El dissabte passat (de fa una setmana) vam trobar-nos una colla a la biblioteca de Torelló per a gaudir de la poesia de l'Helena Bonals. N'hi ha que la coneixen de fa temps i personalment. Jo la vaig conèixer per la xarxa en una d'aquestes trobades virtuals -impulsada, entre d'altres, de la Carme Rosanas- i, des de llavors que li segueixo les passes, poèticament parlant.
L'Helena és dissenyadora gràfica i filòloga anglesa per formació però treballa de bibliotecària a l'Hospitalet de Llobregat i, sobretot, escriu i escriu als seus blogs. Uns cops poesia seva i d'altres vegades comentaris sobre la que fa altra gent. La seva és una poesia directa, que no busca l'artifici però que tampoc refusa el joc de la forma mentre intenta desvetllar el fons d'allò que es pregunta. Una poesia escrita des d'un jo fràgil, tímid, però alhora plena de força i seguretat. Ja sé que és una aparent contradicció però així és com jo la veig. Podeu llegir-la si aneu a En cada vers que has entès, els seu blog principal. I des d'allà podeu viatjar als seus altres blogs.

Oriol Capdevila presentant l'acte
L'acte va començar amb una -diguem-ne- presentació a càrrec de l'Oriol Capdevila, un jove periodista local molt implicat en la vida cultural de la zona. Va fer, certament, un discurs poc ortodox, més que res perquè va parlar molt poc de la que era el centre d'aquella vetllada poètica i potser massa de coses molt interessants -com Noam Chomsky- però que, sincerament, no tenien cap excusa per aparèixer -més enllà del seu valor en si mateixes- a part del fet que havien coincidit en el temps amb l'acte que estàvem vivint a Torelló. Dir que a un no li agrada "adular" la gent no és prou motiu -crec- per a no dir gaire cosa de la persona que presentes. Entre d'altres coses perquè es pot parlar d'algú o de la seva obra sense veure's obligat al panegíric. I tampoc cal caure en un altre costum molt estès: la recerca sistemàtica d'aquells aspectes que no ens han agradat d'un llibre, una peça musical o una pel·lícula, com si no mostrar una certa superioritat moral fos vist com una concessió. A mi tampoc m'agrada adular, m'agrada parlar del que m'agrada i compartir-ho. I si no m'agrada, o no en parlo o hi busco la part positiva, que sempre pot trobar-se en un racó o d'altre d'allò que comentes. Algú podrà acusar-me d'estar fent allò que critico i tindrà raó. Ja se sap, una cosa és la teoria i l'altra… I ja que ho dic, he d'admetre que em van sorprendre agradablement alguns elements del discurs de Capdevila, com el fet de lligar Chomsky a l'actitud de l'Helena davant la seva obra, o l'audició d'una cançó certament kitch però entranyable alhora: "Noam Chomsky se a enamorado de tí" del grup Astrud.
A mi em va "tocar" llegir uns haikús (1) que ella mateixa va escriure a partir de l'observació de la imatge que encapçala aquest post i que és la del cartell de l'acte. En això també és molt bona: té una gran capacitat -per a mi sorprenentment lúcida- d'extreure la poesia que s'insinua en una imatge, sigui una fotografia o un quadre plàstic. Aquí els teniu:

EL CÀNON


És elegant
la senzillesa al màxim,
i un toc de roig.

Tot és ja dit,
però quelcom de nou
hi ha en la forma.

A la tardor,
poques pàgines queden
ja per escriure.

Determinisme,
roig contra lliure albir.
Les planes volen.

L'amor més cast
té el seu punt d'interès.
Sempre duals.

La lira roja
entre la prosa freda.
Us vull les dues.

El cosit roig,
tocar de peus a terra.
La resta en blanc.


A partir d'aquí van anar desfilant els "amics" i "coneguts" de l'Helena, recitant o llegint també alguns poemes d'ella o propis. Aquí teniu l'elenc de rapsodes d'aquell matí plujós i fred. Mentre queia suaument la pluja sobre la teulada de la biblioteca, els sons acompasats també dels versos van fer-nos còmplices d'una matinal entranyable. I per acabar de marcar el ritme els acordionistes diatònics de la Vall del Ges ens va oferir una petita mostra de peces tradicionals. Per cert, les fotos són del Josep, company de la Montse (Galionar). Són esplèndides! Gràcies per cedir-me-les.

L'homenatjada, l'Helena Bonals
Jordi Dorca
Montserrat Bonals
Montse (Galionar)
Carme Rosanas
Ernest Serrahima

August Garcia
Montse Cercós
Joan Gimeno
Consol Areñas
Abel Boldú
Mercè Bagaria
Assumpta Arimany
Núria Pujolàs
Una visió general del públic assistent

Els acordionistes de la Vall del Ges


Un cant a crits

Jo sóc aquesta hac del meu nom,
invisible, intangible, inaudible,
ornamental i prescindible,
però absolutament rellevant.


Prescindir de l'accessori

Jugar a deixar
passar un tren rere l'altre,
quan no tens pressa.
D'adolescent ho feia,
ho faig encara.

Superioritat moral

Em van desgraciar
els peus, de petita,
amb unes plantilles
que em van generar
massa pont.

Però hi ha una altra
malformació que prové
de la meva infantesa
i tampoc té remei.

La que em fa espolsar-me
de sobre tots els qui s'acosten
a mi sense estimar-me
com jo estimo.


Gràcies Helena!!!

I un agraïment també molt sentit a les nostres amfitriones de la Biblioteca de Torelló: la Marta i l'Assumpta.


(1) De la Carme Rosanas vaig aprendre aquell dia el costum tradicional japonès de la repetició oral dels haikús: el primer cop per a copsar l'impacte de la imatge o la idea que vol expressar, el segon per a retenir els mots abans no desapareguin en el silenci. Un silenci, per cert, també present a l'exposició de Capdevila de la mà de l'aniversari -també un 5 de novembre- d'Art Garfunkel, parella artística de Paul Simon a moltes cançons, entre elles, a "The sound of silence".