dimarts, 13 de febrer del 2024

"El llibre, una finestra oberta al món" (el llegat de Josep M. Aloy)























Fa ja uns quants dies que vaig assistir a la inauguració de l'exposició "Un llibre, una finestra oberta al món" sobre el llegat del crític de LIJ Josep M. Aloy. Els que em coneixeu i m'heu anat seguint en aquest blog ja sabreu que Aloy per a mi ha estat tot un referent, a més d'un bon amic. D'ell i dels projectes que hem compartit n'he parlat aquí altres cops. Ens vam conèixer arran de la creació de l'''Eixam d'amics de la Joana Raspall" amb la intenció de preparar-ne el centenari l'any 2013. I des de llavors la seva saviesa i bonhomia em van acompanyar. Per això, ara que ja no és entre nosaltres, estic molt content que el seu llegat es mantingui ben viu i felicito la Comissió Josep M Aloy i la FUB Manresa que continuen  divulgant la seva tasca.





















L'acte va tenir lloc a la sala d'actes de la FUB Manresa i va comptar amb una esplèndida conferència de Sílvia Mas, vicerectora del campus Manresa de la UVic-UCC, acompanyada de l'amena lectura de diversos textos a càrrec de l'actriu Fina Tàpies, companya d'Aloy. Va cloure l'acte Marc Aloy, fill de l'escriptor, alcalde de Manresa i president del patronat de la Fundació Universitària del Bages.

Sílvia Mas 
Fina Tapias

Marc Aloy

El meu objectiu és presentar-vos una mica el contingut de l'exposició. Val a dir que per a il·lustrar-ho millor m'ajudaré d'alguns fragments de la conferència de Sílvia Mas (1), a qui agraeixo profundament la seva generositat en cedir-me'ls. Els trobareu sempre remarcats en cursiva i amb la cita corresponent al final d'aquesta entrada.

Començaré per dues prèvies. Primer la seva etapa formativa al Seminari de Vic que ell -com podreu apreciar- valorava moltíssim:

"Allà em vaig descobrir a mi mateix, vaig descobrir l'amistat, i sobretot el món de la cultura. (...) Ens donaven una adolescència privilegiada, allunyada d'ensurts i amb els màxims especialistes en cada matèria de l'ensenyament. He tingut de professors el poeta Segimon Serrallonga, el doctor Junyent explicant-nos el romànic, en Ricard Torrents, que va ser rector de la universitat de Vic... Fèiem cinefòrums, teatre, venia el Martí i Pol a tocar-nos la guitarra, venia gent de la Nova Cançó com l'Espinàs. Va ser una adolescència molt rica per la qual em penso que els he d'estar agraït. (...) Ah, i feien català quan ningú més no en feia." (2)

I, com a segona prèvia, la seva etapa com a mestre a l'escola Badia-Solé, on per cert coneixerà Vallverdú en una visita de l'escriptor lleidatà convidat per Aloy l'any 1982 a la seva classe després d'haver llegit el "Rovelló". Tot aquest treball -complementat durant el curs següent amb més lectures, una visita a l'autor, una entrevista i la gravació d'un vídeo- serà premiat, per cert, amb un dels Premis Baldiri Reixach el curs 1984-1985.

Aloy i Vallverdú -a l'esquerra de la fotografia- al costat dels alumnes premiats.


























Així explica el mateix Vallverdú aquell primer encontre i com el va meravellar l'Aloy mestre:

"La sessió demostrà a bastament com el sistema de lectura de l'Aloy era enèrgicament actiu, desvetllava en l'infant el desig de veure-hi més enllà de la peripècia, li plantejava camins diferents de descriure un episodi, passava el bisturí pels mots sense fer-se pesat; si proposava sinònims o antònims, era només escandidament; llegia en veu alta i com passant de llarg un tros de pàgina només perquè algú de la classe advertís en veu alta que allí hi havia una incongruència, una falta de concordança... Josep Maria Aloy havia fet un mínim canvi en el text i l'alumne l'havia pescat. Seria per sempre més algú desvetllat en la lectura." (3).

Des d'aquell moment Aloy i Vallverdú quedarien íntimament units convertint-se el primer, més tard, en biògraf i curador de l'obra del segon, mantenint una amistat que duraria tota la vida.

Edició 40è aniversari
Aloy i Vallverdú a "la biblioteca Rovelló, la dels 8000 llibres"















L'exposició -que estarà disponible fins el 22 de març al vestíbul FUB1- recull en bona part el fons dipositat a la universitat de Lleida completat amb el fons manresà del Centre de Documentació en LIJ Josep M Aloy.


S'hi pot resseguir tota la seva trajectòria agrupada en quatre àmbits: 

1 L'Aloy autor de contes i poesies adreçades al públic infantil i juvenil. Publicà dos llibres de contes, dedicats als seus fills: "Renoi quin conte!" i "Una picoreta estranya". I un llibre de poemes titulat "La lluna , la Bruna" dedicat a la seva neta Bruna. Segons paraules de Sílvia Mas: 

"aquestes obres de ficció estan molt arrelades a l'experiència personal i familiar de l'autor, són molt referencials i tenen com a element comú la voluntat de voler comprendre el món des de la mirada de l'infant."  (4)





Aloy s'aplicà a si mateix l'exigència que demanava com a crític de literatura als altres escriptors:

"Res de concessions per mor d'una suposada inferioritat intel·lectual del lector. Res d'incongruències apel·lant una també suposada maduresa del lector. Res de moralismes seductors i pretenciosos dirigits a "educar" unes vides encara tendres. I menys encara, res de rebaixes i simpleses lingüístiques adduint l'actual pobresa de vocabulari i les dificultats en l'aprenentatge de la llengua. Potser allò que ens cal perquè un llibre per a joves sigui un bon llibre no és res més que una mica d'ètica."  (5)

2 L'Aloy crític i divulgador de LIJ des del seu bloc Mascaró de Proa i des dels articles publicats en mitjans diversos.

Un article seu de la columna "El ventall de la Ventafocs" al suplement Idees de Regió 7



































Josep M Aloy destacà, però,  sobretot en la faceta de crític i divulgador de la literatura infantil i juvenil, especialment des de dues plataformes. Primer des de la seva columna "El ventall de la Ventafocs" al diari Regió 7 (1991 - 1994) i, més tard, des del blog "Mascaró de proa" (2012 - 2019), a més de les innombrables participacions en revistes com Faristol, Escola Catalana, CLIJ, Catalan Writing o en diaris com l'Avui o Segre. Sempre amb una visió àmplia però destacant els "nostres clàssics" i a la recerca de noves veus.



Cal destacar també en aquest àmbit la seva obra "Et diran que llegeixis, Bernat. Mig segle de literatura catalana per a joves (1960 - 2010)  on ressegueix i valora la producció LIJ catalana d'aquesta època obrint el camp de visió també a la literatura europea per a joves d'autors com Roald Dahl, Gianni Rodari o Michael Ende. O analitzant gèneres menys valorats tradicionalment com el conte, la poesia o el teatre. 

3 L'Aloy biògraf i expert en Josep Vallverdú, amb qui va establir una relació d'amistat i admiració mútues.  A part de la seva feina com a biògraf ("Camins i paraules. Josep Vallverdú, l'escriptor i l'home" o el retrat "Josep Vallverdú") fou curador també del recull "Contes en òrbita" i coordinador de la seva obra completa. Aquí podeu llegir el sentits poemes de comiat que es van adreçar els dos amics.
























4 L'Aloy curador de l'edició d'autors com Joana Raspall, de qui va publicar tres antologies temàtiques de poesia, o del mateix Vallverdú, com ara esmentàvem. Aloy va participar també molt activament en els actes del centenari -en vida- de l'escriptora presentant arreu de Catalunya la seva obra poètica per a infants.


   


Una vessant no tan coneguda d'Aloy és la seva feina com a tècnic educatiu del Departament de Justícia on va treballar fins la seva jubilació. Una activitat en la qual, com no podia ser d'altra manera, abocà tota la seva expertesa i gran humanitat. A la foto següent podeu llegir una entrevista que li van fer al Regió 7. No us perdeu les seves respostes, sempre lúcides, divertides, i plenes de bonhomia i amor a la vida senzilla.




































Per cert, una de les curiositats de l'exposició és la descoberta d'una novel·la inèdita d'Aloy: "Queni". Fou escrita precisament a partir de la seva experiència com a educador al Departament de Justícia. La novel·la restà llavors sense publicar per raons diverses tot i que va guanyar el Premi Serra i Moret per a obres sobre civisme (1991). Seria interessant plantejar-se si avui dia mereix ser publicada o no.

No voldria acabar aquesta entrada sense algun dels missatges que Josep M Aloy adreçà a la comunitat educativa, literària i a tota la societat en general sobre com impulsar el plaer de la lectura. Vistos els darrers resultats acadèmics (PISA i d'altres) crec que són plenament vigents. Faríem santament de tenir-los presents. Així ens ho explica Sílvia Mas recollint el pensament expressat pel mateix Aloy al seu estudi "La literatura infantil i juvenil catalana a finals del segle XX" (6): 

"Si volem un país on la gent i els nostres joves llegeixin, cal que l’escola formi lectors, que la família estimuli la lectura, que en els mitjans de comunicació es parli més de llibres i escriptors, que hi hagi més espais de crítica literària per orientar pares i mestres a saber destriar entre tanta producció i no sempre de qualitat, que els editors publiquin bones obres i que els llibreters i bibliotecaris siguin experts que assessorin el lector a trobar la lectura més adequada als seus interessos. I sense oblidar, l’obligació dels polítics de crear polítiques culturals i buscar recursos per fomentar la lectura. Només així podrem parlar d’una literatura adulta o amb bona salut."

En fi, si podeu visitar l'exposició no us decebrà. I coneixereu una mica més aquest "homenot", que diria en Pla. Un amic i un mestre per a mi.




(1) Sílvia Mas Sané. "Un llibre, una finestra oberta al món", una passejada pel llegat de Josep M. Aloy.
(2) De la conferència citada. Mas ho extreu al seu torn d'una entrevista de Xavier Domènech al Regió 7, novembre de 2014.
(3) De la mateixa conferència, aquí citant un fragment del pròleg de Vallverdú a "L'home que regava els llibres", llibre col·lectiu en homenatge a Josep M. Aloy. En vaig parlar aquí.
(4) Ídem.
(5) Ídem. Fragment extret de "Et diran que llegeixis, Bernat" p. 199
(6) Ídem. De l'estudi citat de Josep M Aloy aparegut a L'ARC, UIB, març 1999.

dimecres, 10 de gener del 2024

El xibòlet de la Carme Junyent

 


Ja us vaig parlar de com vaig arribar a aquest llibre de la Carme Junyent. Avui només vull destacar-vos una cosa que acabo d'aprendre'n, de les moltes d'aquest dietari que llegeixo a la inversa: ella n'escriví una entrada cada dia durant un any sencer i jo, com un petit ritual d'homenatge, en llegeixo un diàriament.

La descoberta d'avui és molt curiosa: la paraula "xibòlet".  La Carme explica que en una visita a una llibreria de Saragossa li demanaren d'on era i ella digué que de Masquefa. Es veu que a la llibretera que l'atenia li costava pronunciar aquest mot. Fou llavors quan la Carme -estic segur que per a treure ferro a la cosa- li digué que 

"la majoria de catalans no ho pronunciaven bé perquè feien una e oberta i que era tancada, i vaig afegir que era el nostre xibòlet per identificar els forasters. De seguida ella es posà en guàrdia -era bastants anys abans del procés-, per més que jo li parlava dels catalans que no hi ha manera que diguin bé Masquefa. En fi."

L'anècdota, realment curiosa -i simptomàtica d'aquest prejudici dels castellans cap a qualsevol mostra de diferència lingüística que pugui ser entesa com a arma o estratagema secreta- m'ha fet buscar el significat del mot xibòlet i el que he trobat és molt, però que molt més interessant que aquesta petita mostra d'intolerància lingüística. Heus aquí el significat de xibòlet segons la viquipèdia:

Un xibòlet (oriental /ʃiˈβɔ.ɫət/, occidental /t͡ʃiˈβɔ.ɫet/) és un mot usat com a test de pronúncia per a distingir la procedència d’algú,[1] basat en l'acumulació de sons aliens a altres idiomes o dialectes.[2] La incapacitat de pronunciar correctament un xibòlet identifica una persona com a foraster.

L'article, que mereix una lectura, a més d'explicar l'origen d'aquest mot està ple d'exemples de xibòlets catalans de diferents èpoques, molt curiosos. Algun segur que us sonarà.

L'article de la viquipèdia m'ha enllaçat a un article excel·lent al blog de Victor Pàmies -filòleg, lingüista i bloguer especialitzat en paremiologia- que rebla el clau a aquest tema donant un munt més de detalls sobre l'etimologia d'aquest bell mot que, a partir d'ara, forma part del meu diccionari personal. I espero que del vostre.

Res, coses que s'aprenen llegint la Carme Junyent. Gràcies Carme!

dijous, 14 de desembre del 2023

FEM EL PESSEBRE!!! "Hola figuretes" (Lola Casas)

Hola figuretes (Lola Casas - August G. Orri) from AUGUST on Vimeo.

Ja tenim aquí la nadala d'enguany! Cada any -quan puc i si puc- intento musicar una nadala. Ja en porto unes quantes! Aquest any no ho tenia clar fins que va caure'm a les mans aquest preciós poema de Lola Casas: "Hola figuretes", tot un homenatge a aquesta tradició de fer el pessebre, tan nostra -tan catalana, m'atreviria a dir, tot i que potser hauria de dir tan "mediterrània"- que cap dels revisionismes postmoderns no ens hauria d'aigualir:  que si res de missatges religiosos en una societat laica -fals! no som laics, som persones humanes a la cerca sempre d'una trascendència que té molts colors-, que si ara hem de celebrar la "Festa de l'Hivern" -tornem a les celebracions paganes dels romans?, que si no podem només destacar una religió sobre les altres ... ¿que no som fills, ho vulguem o no, d'aquesta cultura judeocristiana que ens ha conformat durant segles i que, malgrat sigui sempre legítim qüestionar-ne alguns axiomes, ens ha impregnat també de bellesa, de cultura, d'una certa manera de ser en el món?

En fi, us convido a fer el pessebre i viure, com els infants que vam ser, aquest meravellar-se davant d'unes figuretes que posem en un petit escenari conformant un món ideal, com si fóssim taumaturgs, "Déus ex machina" que, miraculosament, ens salven per un instant de la mesquinesa i la tristor generals. Si Sant Francesc va tenir aquesta idea no pot ser dolenta de cap manera.

BON NADAL!!!

PS: Vull agrair especialment a la Lola Casas, l'autora d'aquest preciós poema, que m'hagi permès difondre-ho per les xarxes aconseguint, així, que la bellesa s'escampi arreu... Gràcies Lola!!!!

Us adjunto aquestes imatges amb el poema sencer. Formen part del calendari d'Advent amb poemes de Lola Casas creat per l'escola Ignasi Iglesias:






dilluns, 4 de desembre del 2023

L'aventura de "NUSFLOREJANT"... ha començat! ("I ara ja no ens atraparan")

 

Dissabte passat vam fer l'estrena de NUSFLOREJANT! Quan portes més de tres anys -amb períodes dedicats a d'altres urgències- treballant una proposta (fent lectures, relectures, pensant músiques i enregistrant-les, assajant-les amb altres músics, pensant la tria de poemes que han de ser dits en veu alta i treballant-los amb els rapsodes, definint la posada en escena, el ritme, "la coma i la no coma" -que diria el mateix Casasses), doncs això, quan portes tot aquest temps endinsat en un univers així arriba un moment que tens ganes que tot vegi la llum i ho puguis mostrar i compartir amb la gent.

I aquest moment és màgic.

Com màgica va ser la nit del 2 de desembre a l'Agrícol. 

Per l'emoció del moment - les primeres vegades sempre són uniques!

Per les bones sensacions ja abans de començar quan reps el públic i l'aculls i notes aquella calidesa amb que seràs escoltat.

Per la màgia del moment en que tot deixa de ser un assaig, una prova i esdevé una realitat viva.

Per les bones vibracions que notes a mesura que les notes musicals i els versos s'escampen per la sala.


I sobretot perquè, quan demanes al públic si vol participar-hi activament llegint un poema únic que cadascú té al seu programa de mà la resposta és incondicional, tendra, divertida... I nombrosa! Pels amants dels números -que també compten a la vida- la dada és aquesta: d'una seixantena de persones, disset es van  decidir a llegir en veu alta. Això és un 28%! Gairebé una tercera part de l'auditori. I això diu molt de l'actitud valenta i còmplice dels que ens van venir a veure i escoltar. GRÀCIES!!

I quan tot s'acaba i sents aquells aplaudiments sincers, sentits, i la gent s'aixeca del seient per a agrair-t'ho... un té la sensació que ha tocat el cel amb els dits i que tot aquell esforç de tres anys, amb pandèmia inclosa, ha valgut la pena. Sensació que rebles en parlar amb la gent que se t'acosta i et diu coses precioses.

Aquesta és la meva crònica de l'estrena de Nusflorejant. Ja n'hi haurà d'altres que la facin des d'un altre punt de vista. I ho agrairé i ho penjaré també aquí per compartir-ho amb vosaltres.

Ara només vull assaborir el moment, agrair profundament les precioses paraules que ens van dir, i treballar perquè la llavor de NUSFLOREJANT continuï escampant-se arreu. 

Propera parada: Sant Pau d'Ordal (Alt Penedès).

Us en mantindrem informats.

Una abraçada


"... i és de nit i tot calla i tot canta."

(Enric Casasses)

divendres, 1 de desembre del 2023

Els "RAN DE LES COSES" estem d'estrena!!



Ja fa temps que aquest blog queda un pèl arraconat per la immediatesa de les publicacions d'Instagram o Whatsapp. Tanmateix avui tinc un motiu per a publicar-hi: l'estrena, demà, del meu projecte NUSFLOREJANT (poesia d'Enric Casasses), en el que he estat treballant des del 2020.

La nota de premsa d' "El 3 de Vuit" ho explica molt bé, així que jo callo. Ja us en faré cinc cèntims, de com ha anat l'estrena. Desitgeu-me molta merda!


diumenge, 10 de setembre del 2023

Tens la força de la veritat, Carme!


 




















Aquest targetó que agafo entre els meus dits és, segurament, el millor resum de l'acte de comiat a la Carme Junyent d'ahir. M'atreviria a dir que és una excel·lent síntesi del que va ser la Carme. Conté la seva mirada infantil, trapella, afable, decidida, la mateixa mirada que li vaig conèixer ja de gran. Amb el llapis a la mà com volent dir: mira què sóc capaç de fer, escriure una cosa ben bonica... ara ho veuràs.

Recordo pocs comiats que, com el d'ahir, hagin reunit tanta gent diversa units per l'amor o l'admiració cap a una altra en els quals la persona que ens deixa ho hagi pogut deixar tot previst, tot ben decidit, ordenat, encarregat. Em ve al cap, de seguida el del meu estimat amic Josep M. Aloy que tingué la sort, malgrat la desgràcia principal que és saber que el teus dies aquí s'acaben, la sort deia -perquè al cap i a la fi potser ho voldríem molts però aquest regal ens és donat, com tants a la vida- la sort de poder acomiadar-te amb temps dels que estimes. I encara està en mans de molt pocs afrontar el final de la teva vida amb serenitat, amb agraïment. Ens deia la Carme que se n'anava contenta perquè no li havia quedat res pendent i agraïda perquè havia viscut cada dia com un present per gaudir, per descobrir.

No conec la Carme des de fa gaire temps, alguns anys a tot estirar, però el seu testimoni, el seu missatge i -sobretot- la seva bonhomia, em van captivar des del minut zero. És per això que, quan vaig saber de l'acte de comiat sabia que havia de ser-hi. En agraïment.

Cap a Masquefa falta gent. No recordava haver estat mai a Masquefa (1) i em semblava, per aquelles coses de la distància mental, que era molt més lluny del que pensava. També ens passa això de vegades amb les persones. En mitja horeta des de Vilafranca ja hi era. I, com que havia sortit d'hora -esclar, era tan lluny...- m'hi vaig trobar una hora abans de l'acte. Fent temps vaig passejar una estona fins a anar a petar a una pastisseria d'aquestes que tenen terrasseta. I aquí vaig rebre el primer impacte del dia a través d'una conversa, sentida més que escoltada per casualitat al meu costat. Tres nois joves parlaven en castellà i , entre bromes diverses, sento: "A qué hora és? A las once. A las once?!! pues tengo que ir a cambiarme, no puedo ir asín, con el chándal del Barça...". A la Carme li hagués agradat, segur, sentir-ho. No descarto que -ara que conec la seva excepcional memòria- els conegués i tot. Potser la prosopagnòsia que patia li ho hagués impedit, vés a saber. Ells semblaven conèixer-la, d'una manera o altra. L'important d'aquella conversa caçada al vol, per a mi, va ser constatar que la Carme era molt estimada i per gent d'àmbits, llengües, cultures, extractes socials diferents. Conviure sense renunciar a la diversitat, un dels seus lemes.

Amb aquesta "injecció" de felicitat vaig entrar a l'auditori on es faria l'acte. I aquí vaig tenir el segon impacte. En un petit vestíbul la nombrosa gent que havia acudit s'arraulia al voltant d'un mostrador on s'hi veien llibres. De la Carme, òbviament. Vaig pensar: "estarà bé mirar si en puc comprar algun que no tingui". Vaig remenar-ne uns quants -n'hi havia de més acadèmics, de més personals, sobre les llengües i escriptors africans que tan bé coneixia, d'altres d'estudi del seu entorn més proper, les escoles de l'Anoia que ella anomena "escoles de frontera", la Revista d'Igualada, òbviament també n'hi havia sobre la llengua catalana... i vaig triar-ne un que em venia molt de gust, un dietari seu, "Tancat temporalment", escrit casualment el 2020 l'any de la pandèmia. Quan anava a pagar-lo, em diuen:"No, aquests llibres són perquè els agafeu" i em va senyalar un rètol en vermell penjat al darrere. "La Carme ha estat generosa com ella fins al final" em va sortir, convençudíssim que darrera aquell regal també hi era ella, encara que el cartell no ho digués expressament.



(Ara em perdonaràs, Carme, però no vaig poder només agafar-ne un. Vaig agafar-ne dos més, això sí, convençut que els llegiré i en treuré bon profit, com he fet de tots els altres que tinc. Ja t'ho faré saber.)

M'esperava el tercer impacte de la jornada, aquest molt més previsible. En entrar pel lateral del vestíbul fins la sala, tot i que encara faltava gairebé mitja hora, no s'hi cabia!! Una gernació omplia ja la platea i a les grades es veien alguns foradets. Amb sort vaig trobar-ne un i m'hi vaig asseure tot gaudint del moment i de la sensació, ara ja confirmada del tot, de quina sort que havia decidit venir! Al meu costat una senyora gran em va confessar amb llum als ulls que ella havia estat mestra dels fills de la Carme i em va preguntar si jo la coneixia. No personalment, li vaig dir, però la llegia i l'admirava molt. I també era mestre com ella, jubilat de feia poc. La conversa no va durar gaire més -i ara em sap greu no haver aprofitat per parlar amb ella de la Carme- una mica per discreció i també perquè l'acte va començar amb una puntualitat britànica, tot i que encara entrava gent pels passadissos laterals.

 Al fons, al mig de l'escenari, la mateixa foto del targetó presidia l'escena. Una noia que va exercir de mestra de cerimònies ens va anunciar que l'acte començava i que, per petició expressa de la Carme, es demanava als assistents que no apludíssim al final dels parlaments perquè allò "era un símbol de celebració". Tot seguit la música i la veu del meu estimat Tom Waits va omplir la sala -una complicitat més- i va anar seguida de la de Raimon i la Marina Rossell, dues peces musicals que desconeixia i que em van emocionar també fortament.
I va venir el moment dels parlaments. Tot estava molt ben tramat -per la Carme és clar! Primer la família més directa -un emocionat fill i un germà serè que, tal com li havia dit la Carme, no va parlar gaire ni va improvisar. D'ell em quedo amb una frase: "la Carme escoltava molt però no per respondre sinó per aprendre". Després va venir la família en sentit més ampli -una de les sorts de viure en un poble com Masquefa era aquesta, mantenir els lligams amb cosins, oncles, nebots... Masquefa, per cert, va ser molt present a l'acte, també per voluntat de la Carme que exercia de masquefina arreu. Després vingueren les "millors amigues". La primera, la millor amiga cronològicament parlant, va explicar una anècdota deliciosa que diu molt de la Carme. I de sa mare, l'Aurèlia, l'esperit de la qual també sobrevolà l'acte en molts moments. Explicava aquesta amiga, la Montserrat, que, quan eren petites i anaven a parvulari -més o menys a l'edat de la fotografia- la Carme estava enamorada del quadern de lectura que la seva amiga tenia. Li va proposar un intercanvi però ella va dir que no perquè "a casa meva no ens deixaven fer aquestes coses". Tant insistí la Carme que un dia li va deixar. Poques hores després, la Carme va venir a dir-li que, sense voler, li havia caigut des del balcó amb tan mala sort que havia anat a parar al foc d'un ferrer que treballava just a sota i s'havia cremat. Com a compensació la Carme li regalà una petita joguina de plàstic. Quan la Montse ho explicà a casa seva, sa mare no ho va veure clar i va anar a parlar amb l'Aurèlia. Sa mare, que ja es devia imaginar per on anava la cosa, va regirar les coses de la Carme fins que, dins d'una motxilleta va trobar el llibre cremat de l'amiga en perfecte estat. I no només li va retornar el llibre sinó que li va dir que aquell regal, com que la Carme li havia donat, també era ben seu. Tota una lliçó del caràcter de l'Aurèlia i de l'amor apassionat pels llibres i la lectura que ja s'intuïa en la Carme i que continuaria durant tota la seva vida. 
Vam riure molt escoltant aquesta vivència, i ho vam fer també en molts altres moments de l'acte perquè, qui més qui menys, tenia una història divertida de la Carme per explicar. No m'estendré amb la resta de l'acte. Després de les amigues vingueren les redactores de la Revista d'Igualada -on ella col·laborà des del principi- i els portantveus dels dos grups que ella creà, mostra del seu deler per estudiar, divulgar i millorar la situació de les llengües: el GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i el GLIDI (Grup de Lingüistes per la Diversitat). I després companys d'universitat. Parlaments que destacaren la intel·ligència, la memòria excepcional, la capacitat d'anàlisi i divulgació i també el do d'observar d'una manera diferent, d'arribar a conclusions obrint l'angle de visió, sovint des d'una perspectiva nova, diferent, que és una de les coses que fa el seu llegat tan valuós. I en aquesta defensa de la diversitat és on cal situar també la defensa del català. Algú va dir que la Carme entenia el valor del català perquè era "la nostra aportació a la diversitat de llengües del món." Convivència i Diversitat, doncs, dos eixos del seu treball i també de la seva actitud vital.

I quan ens pensàvem que ja no podíem emocionar-nos més van venir les paraules que la Carme deixà escrites per a ser llegides a l'acte, en un encàrrec especial i preciós a la Marta Vives, periodista amb la qual la Carme va col·laborar al seu espai cultural a Catalunya Ràdio. Soc incapaç de resumir aquesta carta. Sols puc dir que traspuava amor a la vida, agraïment, la convicció que havia tingut una bona vida i no li quedava res pendent. I un darrer consell, això sí: que aprofitem el temps, que no el malgastem. Carpe diem a l'estil de Carme Junyent.

La Marta acabà llegint un poema que la Carme havia afegit poc dies abans de morir. Aquest del meu estimat Casasses -complicitats fins al final!-:


Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

Enric Casasses


Quedava la cirereta final. La Carme ens havia reservat una peça musical que ella estimava molt i, aquí sí, si volíem podíem aplaudir perquè era una peça molt bonica. Al cap de pocs segons ressonava la música de la passada de la Festa Major d'Igualada (2).  I, com si fóssim al concert d'any nou de Viena, escoltant la Marxa Radetzky, vam picar de mans, entusiasmats a l'uníson, tot seguint el ritme d'aquesta tonada tan festiva. Era el tap de les emocions, acumulades al llarg de gairebé dues hores d'un acte senzill, auster, ple de bondat, com la Carme, que es va destapar amb el públic dempeus. Gràcies Carme per tant!


Que la teva força, Carme, ens acompanyi i ens ajudi a ser fidels hereus del teu llegat: Conviure sense reunciar a la diversitat. Que els vents et siguin favorables allà on siguis. 



(1) Mentida. Hi vaig ser un cop quan tocava amb El Santi no ve. Una actuació especial, estranya. Crec ara que no vam saber estar a l'alçada d'un públic que desconeixia el nostre repertori de ball folc. Allò de la diversitat que parlàvem. No vam saber connectar-hi. La diversitat és bonica però ningú diu que sigui fàcil conviure-hi. Tu ens n'has donat un exemple valuosíssim.
(2) De fet és el "Galop d'Entrada a plaça del Ball de Gitanes" que, a més d'Igualada, es balla a tants pobles...


* Aquí podeu llegir la carta de la Carme llegida per la Marta Vives:  https://www.vilaweb.cat/noticies/lultim-adeu-de-carme-junyent-a-masquefa-i-amb-veu-de-marta-vives/


divendres, 8 de setembre del 2023

"Cavar entre les pedres (...) és una forma de bondat" (Gràcies Carme!!)


Ahir vaig tenir l'honor -i l'orgull- d'assistir a la conferència que la meva amiga Carme Miró i Alaix va fer al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona amb motiu dels actes de celebració de l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Fulletó amb el text de la conferència
Poema de Margarit que obre el fulletó (i d'on he tret el títol) 
 


Vam arribar-hi els primers, quan encara la sala estava buida i vam poder saludar la nostra amiga i la seva filla, fer-nos una foto per al record i desitjar-li que tot anés molt bé.

 

Poc a poc van anar arribant amics i coneguts. La majoria, òbviament, del gremi de l'arqueologia perquè -no us ho havia dit encara- la Carme Miró és historiadora i arqueòloga. Ha estat un munt d'anys fent i dirigint excavacions, especialment a Barcelona i en jaciments de l'època romana de la qual n'és una gran especialista, sobretot pel que fa a l'ús de l'aigua (termes, banys, aqüeductes...). És, a més, la responsable del Pla Bàrcino, que ha aglutinat un munt d'iniciatives. Una de les més atractives visualment és aquesta reproducció en 3D on podeu veure la ciutat tal com era en aquella època:


(Si aneu a aquest enllaç podreu veure altres recreacions molt interessants)

La Carme està també al darrere de la creació de la Carta Arqueològica de Barcelona, una eina que ha permès situar en un plànol interactiu més de 3000 punts d'interès arqueològic de la ciutat (si cliqueu sobre la imatge hi podreu accedir):


Una de les darreres iniciatives en les que ha col·laborat ha estat en la creació del mapa de refugis de la ciutat durant la malanomenada guerra "civil" (tothom sap que va ser un cop d'estat). Clicant a la imatge podreu saber la localització d'aquests refugis. Si aneu al menú lateral podreu conèixer moltes coses del context històric i com era la vida sota les bombes.




Perdoneu aquesta digressió inicial però crec que era necessària per tal de fer valer la importància de la feina de Carme Miró en l'estudi de la història de la ciutat. Una feina que, malauradament, no sempre ha estat prou valorada. 
Sigui com sigui, ahir sí que ho va ser i la Carme va tenir una excel·lent oportunitat de cloure la seva etapa professional posant una cirera molt especial en aquest pastís de més de tres dècades de servei -sí, servei, perquè així ha entès sempre la seva feina, com un servei a la ciutat i al país. Una cirereta en forma de conferència, a tall de -podríem dir-ne- síntesi del seu coneixement de la Bàrcino que tant estima i tant ha estudiat.

Imatges de l'emissió en streaming de l'acte (Carmel Carrillo)

I poder fer-ho ni més ni menys que al Saló de Cent, amb motiu de la Diada Nacional, és un altre reconeixement a la vàlua de la seva llarga i fecunda trajectòria. El Saló lluïa ple de gent i acompanyat dels regidors de l'Ajuntament. 

La mesa que presidia l'acte, amb la tinenta d'alcalde Maria Eugènia Gay.

Vam trobar a faltar la presència de l'alcalde Collboni. En un dia i un acte tan importants no vam entendre que no hi fos. I en tot cas no se'n va disculpar prou la seva absència. Però cenyim-nos a les coses bones que van ser moltes i brillants. Sí que hi era, per exemple, l'alcalde Xavier Trias, a qui la Carme té una gran estima i coneix molt bé perquè fou d'ell, precisament, de qui va rebre l'encàrrec del Pla Bàrcino. 

I parlant de coses bones -bones, no, excel·lents!- : quin tros de conferència ens va fer la Carme! Perdoneu l'expressió però no ho dic jo, ho diu tothom que la va poder escoltar. Sota el títol: "Tempesta d'oblit. Placidesa del record que ens fa presents. Què ha passat amb Bàrcino? la Carme va desgranar, no només un munt de coneixement de la Barcelona romana sinó també tot un entramat de reflexions a l'entorn de com hem de tractar la memòria històrica enfront a l'oblit, què suposa precisament excavar en el passat per a fer el present més viu i ric, i com tot això ens ha d'ajudar a encarar el futur. Walter Benjamin, Umberto Eco, Jean-Claude Carrière, Agustí Duran i Sanpere i molts altres pensadors van acompanyar-nos en aquesta reflexió que la Carme va saber entrellaçar tan bé i de manera tan amena, amb un llenguatge acurat, a voltes tècnic quan el contingut ho requeria, però sempre entenedor i escrit amb un clar to divulgatiu. 



Però està clar que aquesta amenitat no hagués estat del nivell que va ser sense l'altra pota de la conferència: la poesia. La Carme sempre ha estat una gran lectora de poesia i ahir també va defensar-la com una altra manera d'apropar-se a la realitat i dir allò que no es pot dir d'altra manera:

"A nosaltres ens motiva llegir arquitectes, historiadors, pensadors i per sobre de tot poetes, que són els que posen paraules a les idees d’una forma rellevant".

I aquí va comptar amb la complicitat total i la qualitat artística de la seva filla, la Neus Ballbé, a l'hora d'intercalar entremig de les seves paraules d'arqueòloga uns fragments poètics deliciosos llegits amb aquella veu avellutada, tendra quan calia -Margarit, sobretot-,  rebel i sarcàstica quan el vers ho demanava -com aquell esplèndid poema de Joan Brossa dedicat a la mort de "Sa Excremència", el dictador:


 
Margarit, Brossa, Maria Mercè Marçal, Anna Gual, Jacint Verdaguer, Joana Raspall... i així fins a gairebé una vintena de poetes ressonaren al Saló de Cent llegits per la Neus amb una rapsòdia lluny del to afectat o impostat que gasten altres recitadors... acompanyant-se, a voltes, d'uns arpegis a la guitarra que es fonien amb la veu de la Carme tot seguit. Un munt de poetes, de diverses èpoques i estils, alguns coneguts, d'altres no tant -com el vers del meu bon amic Jordi Trepat que la Carme trià per posar veu al seu final professional:

Si dic “adéu” i no em reca l’instant,
ho percebo en la calma del respecte.
Miro el passat i el veig futur benèvol.
Amb deixos d’una inútil timidesa,
Preneu amb bonhomia això que he dit.
En qualsevol comiat, hi ha llums que esclaten.

Jordi Trepat

La Neus, veu i expressió al servei dels poetes, contrapunt ideal a sa mare.



La Carme repassà el naixement de Bàrcino, "ciutat bastida sobre un mar fecund d'ostres", com deia el poeta Ausoni. En dibuixà l'origen quan August, cap a l'any 10 aC fundà exnovo la petita colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una ciutat ajustada a l'ideal de ciutat romana, Roma. Descriví com la ciutat neix en un període de conflicte -com la majoria dels grans canvis històrics- i creixerà durant temps de calma, la Pax Romana, aquest interval de prop de dos-cents anys (!!) que August imposà a tot l'imperi sota el poder de les armes i a costa de posar fi a la democràcia, representada en el Senat.
Explicà com, en moments concrets, aquesta història d'èxit lligada a la ciutat fou utilitzada pels feixismes per a argumentar els seus postulats i dotar-los d'un pes manipulat. Repassà després quina empremta ha deixat en l'actual ciutat aquest passat romà i aquí és on va aprofitar per a detallar la feina que ella i el seu equip han fet des del Servei d'Arqueologia de la ciutat alhora que reclamava per a la gestió arqueològica que sigui capaç "d'esdevenir un focus d'atenció important i positiu per a la ciutadania barcelonina, que generi un sentiment generalitzat d'il·lusió col·lectiva". També es demanava com "tot aquest bagatge pot contribuir de manera positiva al creixement cultural, social i econòmic de Barcelona?".

Hi va haver també temps per a les llegendes de l'origen de la ciutat, com aquella tan deliciosa -si non è vero è ben trovato- que l'atribueix a Hèrcules, arribant per mar després de moltes vicissituds havent perdut tot el seu estol de vaixells tret de la seva barca, la novena, la barca nona. D'aquí sorgiria el nom de la nova ciutat fundada per ell mateix, Barcinona.

En general, però, el relat de Miró va farcir-se de fets empírics, analitzats i comprovats científicament, tot i que -com ja sabem- l'Arqueologia no és certament una ciència exacta, però es regeix per criteris constants de verificació. Amb Miró vam saber com era l'urbs però també l'ager, o sigui el territori que l'envoltava -ara en diríem el camp- i com es produí en aquest espai el creixement del territori no només urbanísticament parlant sinó també a nivell econòmic i social -les conegudes vil·les, però també les vies i camins entre els quals destaca, òbviament, la Via Augusta. I arribats a aquest punt la Carme ens explicà un dels seus temes preferits: l'aigua. Vam saber de l'existència no d'un sinó de dos aqüeductes i d'una complexa xarxa hidrològica que, ja a l'edat mitjana, està en la base de la construcció del Rec Comtal, infrastructura que ha pervingut ni que sigui amb restes molt minvades fins l'època actual i que és també una de les línies de l'estudi arqueològic de la ciutat.
Miró acabà el seu ric parlament amb unes pinzellades dels que van ser els ciutadans de l'època i aquí, reivindicà un cop més l'estudi adreçat al coneixement de la vida de la gent. Cità l'arqueòleg Sir Mortimer Wheleer: "els arqueòlegs no desenterrem coses sinó persones." Coneguérem l'existència documentada de lliberts, o sigui antics esclaus alliberats pels seus dominus, i també vam saber que Bàrcino comptà entre les seves elits amb un campió olímpic, Luci Minici Natalis.

Seria una temeritat per part meva pretendre fer una síntesi de la conferència. Espero que, en tot cas el meu atreviment hagi servit per a donar-vos algunes pinzellades del que va ser una conferència magistral (del llatí magister, o sigui mestre). 

Els darrers mots, també d'un poeta -un haiku preciós de Miquel Martí i Pol- i, com no, amb la veu de la Neus, van cloure l'acte que va donar pas a un llarg, sentit i merescudíssim aplaudiment: 

Refàs amb cura
tot un passat que et porta
fins on ets ara.


Gràcies Carme!!! Esperem que el teu llegat sigui recollit per d'altres que el puguin continuar i fer anar més lluny, sempre molt més lluny... com deia un altre poeta, el gran Kavafis.
Gràcies Neus!!! Pels moments tan bonics que ens vas regalar.

I acabo amb la mateixa foto del principi passada ara pel sedàs de la Mònica Gispert:





PD: Si voleu seguir la conferència al complet podeu escoltar-la en aquest enllaç: