dimarts, 6 de desembre de 2016

Amb ulls de xiquet

Quan feia 8è d'EGB vaig tenir un mestre, el senyor Vidal. Era un home petit però contundent, de veu radiofònica i discurs molt eloqüent. I unes mans molt grans, o almenys així ho recordo. Em fascinava com les movia mentre ens explicava 'batalletes' de la guerra civil. Ens va fer estudiar la Batalla de l'Ebre amb un detall minuciós: totes les ofensives i contraofensives dels diferents exèrcits, el republicà i el que llavors anomenàvem 'el nacional'. Ho explicava amb un abrandament que a nosaltres -noiets que just sortíem dels 'jocs dels infants', com diria el cantant- ens feia més aviat riure. No érem conscients que tot allò que ens explicava formava part de la nostra història, d'una història que se'ns havia amagat i que trigaríem molt a recuperar encara. I encara hi treballem.
No sé en quin moment algú va descobrir que el Sr. Vidal ens explicava tot allò amb aquella vivacitat perquè ho havia viscut en primera línia: havia format part del que se'n va dir 'la lleva del biberó', noiets que, amb 18 anys acabats de fer, se'ls van emportar a fer la guerra. Molt hi van morir. Els que no, com el senyor Vidal, van haver de fer una segona època de milícies un cop acabada la guerra. Com a torna d'un càstig, la derrota, que de per si ja va ser duríssim. Però tot això a nosaltres no ens importava gaire. Ho veiem com un entreteniment dins les llargues classes magistrals de llavors. De fet, fins i tot ho propiciàvem: quan volíem aturar el treball algú feia una pregunta al senyor Vidal sobre la guerra. I no  fallava mai. Com si se li disparés un ressort intern, el seu rostre canviava de cop i ens amollava un conte que no era per a nens, el que ell havia viscut en pròpia pell quan no era més que un xicot.
Tots aquests records m'han vingut a visitar mentre llegia i rellegia aquest relat que he ressenyat per a 'El 3 de Vuit'. La història d'un altre senyor Vidal -com tants n'hi va haver- que ens recorda que la guerra vista des de la mirada d'un nen és especialment dura perquè, sigui quin sigui el desenllaç, s'hi perd la innocència. Per sempre més.
Vagi aquest comentari en record del Sr. Vidal i dels que, com ell, van perdre alguna cosa més que la guerra. El millor homenatge que els podem fer és escoltar la seva història. En silenci. I compartir-la.


Per raons d'espai al setmanari no he dit res de les il·lustracions i em sap greu. Sempre procuro esmentar-les perquè, més enllà del valor intrínsec que tenen, en un llibre infantil poden aportar una  visió  extraordinàriament suggerent que complementi allò que les paraules no arriben a dir. 
L'autor de les d'aquest llibre és en Joan Miró Oró -amb un nom així has de ser artista- i he descobert que, a part de dibuixar, la seva passió és el treball amb el cartró. Construeix tota mena de figures, escenografies i bestiari popular.   Ho trobareu al seu web:  http://www.unquefacartro.com  i al seu facebook: https://www.facebook.com/Joan-Miró-Oró-unquefacartro-181204075225994/?ref=page_internal

I "… en els moments que ho possibilita la feina, aprofito per a pintar". Això és el que ha fet aquí. Ens regala uns dibuixos plens de vida, a mig camí de la figuració i un cert expressionisme. La mirada del lector pot aturar-se en les emocions que es destil·len de les cares dels personatges dibuixats amb un traç net i poderós, a voltes deutor del còmic, d'altres del reportatge fotogràfic dels fets bèl·lics. Són especialment poderoses dues imatges, la de l'enterrament d'un familiar on el negre i els caps cots impregnen la imatge de dolor; i la del soldat-sastre que deixa a la mare provar una màquina de cosir -tot un tresor de l'època! L'escena és plena de brillantor i alegria, en clar contrast amb els dies que vivien. Aquí teniu algunes d'aquestes imatges perquè en pugueu gaudir i us acabin d'animar a la lectura d'aquesta petita joia.






D'aquest llibre se n'ha fet també una edició en castellà traduïda per M. Jesús Casado. I em consta que s'està presentant amb molt d'èxit a Saragossa i a Sòria. 
Per cert, que molt aviat se'n farà la presentació a Vilafranca, el proper dimarts:


En podeu llegir també una altra ressenya al blog de l'amic Josep M Aloy, Mascaró de Proa: http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2016/10/el-xiquet-i-el-poble-perdut-un-relat.html






diumenge, 13 de novembre de 2016

Amb hac d'Helena


El dissabte passat (de fa una setmana) vam trobar-nos una colla a la biblioteca de Torelló per a gaudir de la poesia de l'Helena Bonals. N'hi ha que la coneixen de fa temps i personalment. Jo la vaig conèixer per la xarxa en una d'aquestes trobades virtuals -impulsada, entre d'altres, de la Carme Rosanas- i, des de llavors que li segueixo les passes, poèticament parlant.
L'Helena és dissenyadora gràfica i filòloga anglesa per formació però treballa de bibliotecària a l'Hospitalet de Llobregat i, sobretot, escriu i escriu als seus blogs. Uns cops poesia seva i d'altres vegades comentaris sobre la que fa altra gent. La seva és una poesia directa, que no busca l'artifici però que tampoc refusa el joc de la forma mentre intenta desvetllar el fons d'allò que es pregunta. Una poesia escrita des d'un jo fràgil, tímid, però alhora plena de força i seguretat. Ja sé que és una aparent contradicció però així és com jo la veig. Podeu llegir-la si aneu a En cada vers que has entès, els seu blog principal. I des d'allà podeu viatjar als seus altres blogs.

Oriol Capdevila presentant l'acte
L'acte va començar amb una -diguem-ne- presentació a càrrec de l'Oriol Capdevila, un jove periodista local molt implicat en la vida cultural de la zona. Va fer, certament, un discurs poc ortodox, més que res perquè va parlar molt poc de la que era el centre d'aquella vetllada poètica i potser massa de coses molt interessants -com Noam Chomsky- però que, sincerament, no tenien cap excusa per aparèixer -més enllà del seu valor en si mateixes- a part del fet que havien coincidit en el temps amb l'acte que estàvem vivint a Torelló. Dir que a un no li agrada "adular" la gent no és prou motiu -crec- per a no dir gaire cosa de la persona que presentes. Entre d'altres coses perquè es pot parlar d'algú o de la seva obra sense veure's obligat al panegíric. I tampoc cal caure en un altre costum molt estès: la recerca sistemàtica d'aquells aspectes que no ens han agradat d'un llibre, una peça musical o una pel·lícula, com si no mostrar una certa superioritat moral fos vist com una concessió. A mi tampoc m'agrada adular, m'agrada parlar del que m'agrada i compartir-ho. I si no m'agrada, o no en parlo o hi busco la part positiva, que sempre pot trobar-se en un racó o d'altre d'allò que comentes. Algú podrà acusar-me d'estar fent allò que critico i tindrà raó. Ja se sap, una cosa és la teoria i l'altra… I ja que ho dic, he d'admetre que em van sorprendre agradablement alguns elements del discurs de Capdevila, com el fet de lligar Chomsky a l'actitud de l'Helena davant la seva obra, o l'audició d'una cançó certament kitch però entranyable alhora: "Noam Chomsky se a enamorado de tí" del grup Astrud.
A mi em va "tocar" llegir uns haikús (1) que ella mateixa va escriure a partir de l'observació de la imatge que encapçala aquest post i que és la del cartell de l'acte. En això també és molt bona: té una gran capacitat -per a mi sorprenentment lúcida- d'extreure la poesia que s'insinua en una imatge, sigui una fotografia o un quadre plàstic. Aquí els teniu:

EL CÀNON


És elegant
la senzillesa al màxim,
i un toc de roig.

Tot és ja dit,
però quelcom de nou
hi ha en la forma.

A la tardor,
poques pàgines queden
ja per escriure.

Determinisme,
roig contra lliure albir.
Les planes volen.

L'amor més cast
té el seu punt d'interès.
Sempre duals.

La lira roja
entre la prosa freda.
Us vull les dues.

El cosit roig,
tocar de peus a terra.
La resta en blanc.


A partir d'aquí van anar desfilant els "amics" i "coneguts" de l'Helena, recitant o llegint també alguns poemes d'ella o propis. Aquí teniu l'elenc de rapsodes d'aquell matí plujós i fred. Mentre queia suaument la pluja sobre la teulada de la biblioteca, els sons acompasats també dels versos van fer-nos còmplices d'una matinal entranyable. I per acabar de marcar el ritme els acordionistes diatònics de la Vall del Ges ens va oferir una petita mostra de peces tradicionals. Per cert, les fotos són del Josep, company de la Montse (Galionar). Són esplèndides! Gràcies per cedir-me-les.

L'homenatjada, l'Helena Bonals
Jordi Dorca
Montserrat Bonals
Montse (Galionar)
Carme Rosanas
Ernest Serrahima

August Garcia
Montse Cercós
Joan Gimeno
Consol Areñas
Abel Boldú
Mercè Bagaria
Assumpta Arimany
Núria Pujolàs
Una visió general del públic assistent

Els acordionistes de la Vall del Ges


Un cant a crits

Jo sóc aquesta hac del meu nom,
invisible, intangible, inaudible,
ornamental i prescindible,
però absolutament rellevant.


Prescindir de l'accessori

Jugar a deixar
passar un tren rere l'altre,
quan no tens pressa.
D'adolescent ho feia,
ho faig encara.

Superioritat moral

Em van desgraciar
els peus, de petita,
amb unes plantilles
que em van generar
massa pont.

Però hi ha una altra
malformació que prové
de la meva infantesa
i tampoc té remei.

La que em fa espolsar-me
de sobre tots els qui s'acosten
a mi sense estimar-me
com jo estimo.


Gràcies Helena!!!

I un agraïment també molt sentit a les nostres amfitriones de la Biblioteca de Torelló: la Marta i l'Assumpta.


(1) De la Carme Rosanas vaig aprendre aquell dia el costum tradicional japonès de la repetició oral dels haikús: el primer cop per a copsar l'impacte de la imatge o la idea que vol expressar, el segon per a retenir els mots abans no desapareguin en el silenci. Un silenci, per cert, també present a l'exposició de Capdevila de la mà de l'aniversari -també un 5 de novembre- d'Art Garfunkel, parella artística de Paul Simon a moltes cançons, entre elles, a "The sound of silence".

dissabte, 5 de novembre de 2016

Una veu i una sensibilitat extremes al servei de la poesia


Ahir al vespre vaig  arribar-me a Barcelona -i mira que fa mandra un divendres a la nit fer 60 kms!- per a escoltar la Bikimel, la meva fada musical. Com que ja n'he parlat altres cops i no pretenc enganyar-vos, avís per a navegants: no penso ser objectiu, ni ho intentaré. Estic profundament enamorat d'aquesta veu i de les seves cançons. I si m'apureu també de la seva imatge dalt l'escenari, amb una barreja d'entre fràgil, discreta, sensual i plena de força, de coses a dir.
Com us deia, ahir, després de fer la compra setmanal, en comptes d'escarxofar-me al sofà per a descansar del tràfec setmanal vaig agafar el cotxe i, au vinga, cap a la Casa Elizalde a escoltar la Vicky de Clascà! 
Com que ja hi estava entregat d'entrada em va agradar fins i tot el ritual d'espera a la sala annexa al concert (per cert,  si aneu a Casa Elizalde aniria bé que, encara que l'entrada sigui gratuïta reserveu plaça perquè l'aforament és reduït. Jo no ho sabia però per sort els quilòmetres no van ser en va: quedaven places lliures). Deia que em va agradar el ritual d'esperar a la sala del costat en un caos desordenat de gent que fa fila, gent que s'asseu o que, senzillament, ronda per allà. Sabia que tindria un seient així que no vaig molestar-me el més mínim en fer cua ni en saber per on rondava el darrer que havia arribat abans que jo.

I arriba el moment i s'obren les portes de la sala dels concerts (amb un aforament que, com a molt deu rondar el centenar de persones) i busques un seient entre les grades que s'enfilen per poder tenir una millor perspectiva del petit escenari on ja hi ha disposats els instruments i un llum de taula, tot en molt poc espai: a l'esquerra un piano de cua, al mig una guitarra amb un tamboret al costat i, just a la dreta, uns teclats. I prou.
Sabia que la Bikimel presentava aquest nou espectacle titulat "No ben bé" (tret del llibre pòstum de Carles Hac Mor) on musica poemes d'aquest autor, a més de Joan Vinyoli, Joan Brossa, Dolors Miquel i Maria Cabrera. Sabia també que la base musical seria el piano -o els teclats- i poca cosa més. Així que m'esperava una proposta austera però contundent, minimalista però rica a la vegada.

I això és el que em vaig trobar, però, per sobre de tot, vam poder gaudir de la seva veu. I quina veu! Modulada des del falset a la veu esgarrapada, des del xiuxiueig al crit melòdic, des de la dolçor a la ràbia. Com si la tinguessis al menjador de casa. Propera. Tant que s'arrisca a que el més petit detall quedi al descobert. I guanya, sempre guanya, perquè té un domini bestial -perdoneu la paraula- sobre el seu propi so, i això li permet jugar de maneres infinites amb els poemes que canta. Hi ha cops en què la veu és tan present que ni sentim la guitarra o el piano, perquè estan en un segon pla llunyans, acompanyant-la. 
També és cert que juga amb un avantatge importantíssim: cedeix la major part de les iniciatives musicals al seu teclista, en Xavi Lloses, que crea i recrea mil i una atmosferes al sintetitzador, des d'unes  més oníriques a d'altres de més contundents. I quan ell està al piano la Bikimel creix perquè es pot concentrar al cent per cent en la seva interpretació vocal. La guitarra hi té un paper menys principal però quan apareix -de la mà d'un músic del qual no sé el nom- viatja amb eficàcia i versatilitat. Sempre al servei de la cançó, que és el mateix que dir al servei del poema.

Perquè ahir era una nit de poemes cantats, no de cançons de la Bikimel. Parlem-ne.
Comença -i acaba- amb Carles Hac Mor, un dels poetes més inclassificables, alternatius i joganers dels darrers temps que ens deixà a principis d'aquest any. No tinc la cita dels poemes del recital així que no us puc dir-ne els noms. El que sí recordo és que són potents, mordaços, lúdics. I en la veu de Bikimel sonen genial. Haurem d'esperar al disc per tenir els textos -suposo.
Entremig apareix una sorpresa per a mi molt estimulant: Maria Cabrera. No sabia res d'aquesta poeta jove (nascuda el 83) i per això em van impactar més encara els seus versos. Recordo que un es titulava "Cançoneta leu e plana" (a la manera del sirventès homònim del trobador Guillem de Berguedà). Podeu  sentir-lo recitat per la mateixa autora aquí
Els versos de Dolors Miquel també van fer acte de presència. Tampoc recordo quins poemes va cantar Bikimel -demano disculpes un cop més per aquesta ressenya tan poc seriosa- però van sonar amb la força que la poeta de Lleida ens té acostumats (encara que alguns la van descobrir amb l'incident del poema "Mare nostra" durant l'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona i es van estripar les vestidures). Em sona un títol "Dones en runes" però no puc assegurar si és de Miquel o de Cabrera (si algun bloguer m'ho pot aclarir li estaré agraït).
D'altres poetes que van aparèixer per l'escenari van ser Joan Brossa i Federico Garcia Lorca. D'aquest darrer la Bikimel va fer una interpretació preciosa a la guitarra, però d'aquella guitarra tan subtil, gairebé imperceptible de què us parlava abans. Tot el protagonisme per a la veu, tot. Tampoc recordo -si és que el va dir- el títol. 

El concert va anar avançant amb alguns breus i molt discrets comentaris de la nostra protagonista. Semblava que no volia, precisament, acaparar el focus sinó cedir-lo als autors que havia musicat. I així vam arribar al final. Evidentment, el públic va demanar més i ella ens va regalar uns quants bisos. Entre d'altres una peça del primer disc "Stat Jònic" (del qual he descobert que contenia ja un poema de Maria Cabrera titulat "Jonàs", esplèndid). I va voler acabar amb Espriu, amb la versió que Raimon va fer de "He mirat aquesta terra". La veritat és que, tot i haver-lo escoltat molts cops de la veu del cantant de Xàtiva, estava sentint una versió deliciosa. Fins que… ella es va quedar en blanc i va reconèixer que no havia pogut cantar el poema sencer. Una sinceritat que l'honora i que va crear encara més complicitat amb el públic assistent. O sigui que fins i tot quan s'equivoca ho fa bé!!

Poca cosa més puc dir-vos. Demanar disculpes si algú se sent estafat per aquest intent de ressenya i animar-vos a escoltar-la en directe de seguida que pugueu. Podeu anar consultant al seu web l'agenda de concerts -molt pocs segons el meu parer: programadors de Catalunya, què esteu fent que no contracteu una perla com aquesta?
I si no sempre ens queda esperar a la publicació del disc. Bikimel, no ens facis esperar gaire. 



Alguns enllaços més que us poden interessar:





http://www.versos.cat/poema/4026/lacte (L'he trobat!  un enllaç a un dels poemes d'Hac Mor cantats ahir)

http://www.fundaciojoanbrossa.cat/obra.php  (enllaç a la Fundació Joan Brossa on trobareu molta obra seva)

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Presentació d' "EL LLARGANDAIX"


 


Ja fa alguns mesos us vaig explicar que havia participat en el rodatge d'una sèrie de documentals de natura de l'empresa EDN, convidat pel Xavier Bayer, naturalista que té una llarga carrera com a documentalista. I si no vegeu el web d'EDN.

La meva col·laboració és més aviat humil però em fa molta il·lusió. El Xavier no volia un programa de natura convencional, així que, enmig d'unes imatges excel·lents i dels seus comentaris sobre animals, plantes i els nostres paisatges, apareixem diferents personatges aportant altres vessants: poesia, humor, coneixement de les herbes remeieres, de la cultura popular… En fi, que seran -n'estic segur- uns programes molt amens.



El llistat de poetes que recito -i comento, breument- és aquest:  Pere Martí, Miquel Desclot, Pere Quart, Josep Carner,  Joana Raspall, Joan Maragall, Antoni Massanell, Nati Soler, David Jou, Teresa Costa-Gramunt, Olga Xirinacs, Núria Albó i Josep Vallverdú.



Si veniu a l'acte de divendres podreu veure dos capítols sencers. Si no podeu, a partir de mitjans de novembre es començaran a emetre per Penedès TV. També hi estan interessats Canal Blau (Garraf) i la televisió del Vendrell. I qui sap si, més endavant es passi per la Xarxa de Televisions Locals. O TV3!!

De totes maneres aquí teniu un tràiler, com a petit tast, perquè pugueu veure l'excel·lent qualitat de les imatges i us pugueu fer una idea del contingut. (Cap al minut 1:04 em veureu fugaçment en acció)


diumenge, 16 d’octubre de 2016

En defensa (calia?) del Nobel per a Bob Dylan

De les moltes reaccions que he llegit sobre l'entrega del Nobel de literatura a Bob Dylan em quedo amb aquesta de Xavier Antich del diari ARA d'avui. Diu tot el que podria pensar o dir jo -i més, és clar- però tan ben dit que el millor és penjar-ho aquí.






No tinc cap intenció d'encetar una anada i vinguda d'arguments a favor i en contra (que segur que n'hi ha, només faltaria). Tanmateix llegiré els vostres comentaris amb atenció i respecte.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Haru



He de reconèixer que no havia llegit res de Flavia Company. O, més ben dit, em sona que vaig començar alguna cosa fa molts anys i no em va agradar. I des de llavors no m'havia interessat més per cap llibre seu. Però amb Haru això ha canviat, i de valent.
Crec que va ser el comentari elogiós d'algú, o potser alguna ressenya a la premsa, o… vés a saber. El cas és que em van venir moltes ganes de tenir-lo entre les mans. Literalment. Perquè el primer regal d'aquest llibre és l'esplèndida edició que n'ha fet Catedral. És un plaer per als sentits abans de llegir-lo, per al tacte, per a la vista. La primera batalla es guanya en els preliminars.
Després entres en el llibre -sí, tens la sensació física d'entrar en aquest món de Haru- i descobreixes el segon regal, una veu molt especial que t'acompanyarà durant tota la lectura. Una barreja de calma, serenor d'ànim, i de reflexió profunda alhora, de vegades punyent. Però sempre des d'una sensibilitat exquisida que t'atrau i t'atrapa com una dolça teranyina. 
Parlem de la Haru, la noia que té quinze anys quan es converteix en protagonista de la història. De seguida sabem que acaba de perdre la seva mare i que el seu pare, en compliment al darrer desig d'ella, l'obliga a marxar de casa per a ingressar en un dojo, una escola de tir amb arc. Sentim tot el dolor i el desconcert de la Haru, tota la incertesa d'una noia davant d'un món que no coneix, tot l'enyor d'un món que se li escapa de les mans… Al dojo la Haru es trobarà amb d'altres joves com ella, a la recerca del seu propi jo, alguns també obligats pels seus pares a ser allà. I amb els mestres, que amb una paciència infinita i una rectitud també exemplar acompanyaran els nois en els vaivens de la seva formació com a kyudojins. Allà s'hi viuen algunes de les escenes més boniques de la novel·la. Però l'argument -que no desvetllaré- no acaba aquí. 
Segurament no serien necessàries 380 pàgines per a explicar tot el que li passarà a la Haru. No ho serien si a l'autora només l'interessessin les 'aventures', els fets. Està clar que no. El ritme assossegat del text i, sobretot, l'estat d'ànim que vol causar en el lector demanen alguna cosa més que l'acció. Cal la contemplació d'allò que passa, d'allò que senten els personatges, d'allò que pensen perquè així, nosaltres, també fem aquesta, diguem-ne, meditació reposada. Entengueu-me bé, no estic dient que sigui un text contemplatiu a l'estil Paulo Coelho -de cap manera! Res més lluny que això. El llibre està ple de sentències a l'estil oriental com la que encapçala la portada (Cada dia és una vida sencera) però mai tens la sensació que t'estan venent un manual d'autoajuda. Aquests aforismes apareixen sempre en el context tan ben integrats que no sonen estranys o impostats. M'hagués agradat anotar les mil i una frases que apareixen en el text i que mereixen un tornar-hi amb el pensament. Ho he pensat un munt de cops mentre anava llegint, i segurament ho hagués hagut de fer. Ara tindria la possibilitat de rellegir-les.
Ho dic per als que encara heu de començar la novel·la. Encara hi sou a temps.
L'estil aconsegueix crear una atmosfera zen -ara no sé si l'encerto amb aquest adjectiu- que fa que desitgis trobar una estona per a llegir el llibre, per a retrobar-te amb la Haru i les seves vivències. En el fons el que vols és regalar-te a tu mateix una estona de pau, de calma. Una estona per a tu mateix.
Podria dir les escenes que més m'han captivat però trairia la necessària virginitat del lector davant de la novel·la. Sols dir-vos que guardo un munt d'imatges, de sensacions, algunes gairebé tàctils, dels moments, dels llocs per on transcorre la Haru. I el record d'alguns personatges també molt especials que ajudaran la Haru en el seu propi camí d'iniciació a la vida: els companys del dojo, el mestre sabater que l'acull (desconcertant i dolorós alhora), la dona del bosc que fa escultures, o el retrobament amb el pare…

Al llarg de la novel·la, Haru té una visió d'una dona  

"de l'altre temps, futur o passat, la dona que escriu asseguda en una taula de fusta, envoltada de llibres, amb un gat negre que li passa pel costat, i de fons el soroll de les onades de la mar, alguns ocells,  potser gavines, potser orenetes, la dona està atenta i, com l'altra vegada,  gira el cap i la mira, li diu que el canal segueix obert."

Sempre he pensat que aquesta dona és la mateixa autora, en una estranya connexió entre l'escriptor i la seva obra, l'autora i el seu personatge. Potser m'equivoco, però, en tot cas, si non è vero è ben trobato.

Haru és, des de tots els punts de vista, una gran novel·la.

**********


El blog de Flavia Company:  http://fcompany.blogspot.com.es



dimecres, 5 d’octubre de 2016

Projecció del Camí Ramader de Marina en btt


El proper divendres, o sigui demà passat, us convido a la projecció que, juntament amb els meus companys de ruta, fem al local del CEP (Centre Excursionista del Penedès). Hi explicarem la nostra experiència del Camí Ramader de Marina en bici, que vam fer l'estiu de l'any passat. Hi haurà un petit resopó al final. Preneu nota:

Lloc: Local del CEP, C/ Pare Martí Grivé 11
Hora: 21,30 del vespre
Vilafranca del Penedès

Com més serem més riurem!

Nota afegida el 9/10!!!  Si cliqueu damunt de la imatge anireu a la pàgina on he penjat la projecció.
I si aneu a aquesta pàgina trobareu més informació. I dos enllaços molt interessants.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

El Kalevala


Vaig tornar de Finlàndia meravellat, encisat per aquest país, la seva gent i la seva cultura. I durant aquest estiu m'he llegit el Kalevala, una autèntica joia de la seva literatura. I m'ha encantat. No sóc ningú per a fer-vos una ressenya com cal, però sí em veig amb cor de traslladar-vos les meves impressions i explicar quatre coses d'aquesta obra. Som-hi.

El Kalevala és un llarg, llarguíssim, poema èpic i líric de 22.796 versos (unes 600 pàgines en l'edició catalana) (1)  on se'ns expliquen els treballs d'uns personatges mítics dins l'imaginari popular finlandès: el vell mag i cantador Väinämöinen; el seu company d'aventures el ferrer Ilmarinen; l'inconstant Lemminkäinen, conquistador de dones i temerari aventurer; el jove Joukahainen un fetiller inexpert que gosa enfrontar-se a Väinämoinen; i Kullervo, fill d'un esclau i tràgic venjador en una lluita familiar. Les dones també hi tenen un paper cabdal: Louhi, la mestressa de Pohjola -el reialme associat amb el mal-; la verge Aino, germana de Joukahainen, festejada pel mateix Väinämoinen; la Verge de l'Aire, un ésser diví que dóna llum a Väinämoinen; i la mare de Lemminkäinen, amb trets profundament humans.
Ja sé que ara aquests noms no us diuen res però, tanmateix, m'agrada que comencin a ressonar als vostres caps com ho han fet en el meu durant mesos. Tampoc us diuen gaire de l'argument del poema -en sentit estricte, no en té-  però us poden ajudar a dibuixar un cert escenari. Ho entendreu si us explico la creació d'aquest llarg poema. Però per a això hem de parlar d'Elias Lönnrot, el seu -diguem-ne- autor. 

Escultura de Elias Lönnrot  al Museu d'Història de Kuopio

Elias Lönnrot neix el 1802 en un poblet prop d'Hèlsinki. Fill d'un modest sastre rural aprendrà a llegir a casa seva i fins els dotze anys no comença a anar a l'escola. Des de ben jove s'interessa per la poesia popular de manera que alterna els seus estudis de medicina amb les excursions a la Carèlia, en la Finlàndia oriental, per tal de recollir mostres vives de poemes antics de la veu dels que encara els sabien de memòria i els recitaven. I continua fent-ho quan, ja com a metge, és destinat a una regió remota. Recorre milers de quilòmetres a peu, en carro o en barca (no oblideu que Finlàndia és plena de llacs per tot arreu), sempre amb els estris d'escriure a punt per anotar els cants que li anaven explicant. Arribarà a fer fins a onze llargs viatges de descoberta.

Mapa de la recerca de Lönnrot. En blau els pobles que pertanyen actualment a Rússia, en vermell els finlandesos. En verd el centre d'operacions de Lönnrot. Font: Lakkasuo
Ens trobem en una època on el Romanticisme impulsà l'interès pel passat. S'entén el coneixement de la cultura popular com una eina més de creació de l'esperit de les nacions, moltes sorgides com a resposta al jou Napolèonic. Els filòsofs començaren a justificar el dret de les nacions a la seva independència a partir de la seva pròpia història. Era el moment que la petita Finlàndia, sotmesa històricament per suecs o russos alternativament, creés una cultura pròpia que demostrés al món les seves aspiracions nacionals. Sorgiran diversos personatges però es pot dir que és Elias Lönnrot qui s'erigirà com el pare d'aquest impuls nacional aportant-hi el que és considerat com l'epopeia nacional de Finlàndia. 

Foto: Helsingin yliopistomuseo
El primer Kalevala serà signat per Lönnrot el 28 de febrer del 1835 i és des de llavors la data de la festa nacional de la cultura finlandesa. Però Lönnrot continuà treballant en l'obra, ampliant-la a partir de nous viatges. I no és fins al 1849 quan apareixerà el Nou Kalevala que havia gairebé doblat l'extensió de l'original, amb una estructura més consistent i que es va convertir no només en l'epopeia finlandesa sinó que fou comparada amb l'homèrica i considerada com una de les grans epopeies de la literatura mundial. 

  
            
1a edició 1835
Edició de 1849

I de què va el Kalevala? És difícil resumir-ho aquí. Diguem que a través dels 50 cants de què està compost el llibre, anem coneixent els herois, les seves lluites, les seves febleses, els seus èxits i fracassos Podríem dir que, a la manera dels mites grecs, aquests personatges a mig camí dels déus i els homes ens mostren els principals trets de la condició humana: l'ànsia de poder, de ser estimat, de gaudir dels plaers de la vida, la seva lluita interna contra les pulsions del mal (l'enveja, l'odi, l'avarícia, la gelosia…). Lönnrot dibuixa un escenari on s'enfronten dos móns: un anomenat Kaleva (el sufix -la de Kalevala  vol dir les terres de Kaleva) que representaria el poble finlandès; i un altre que porta el nom de Pohjola i encarna un reialme de foscor i maldat. Els herois es situen en un o altre univers i així va avançant el poema. 
Però al Kalevala també hi trobem sovint descripcions de la vida als pobles, dels usos rurals, de les festes, dels menjars. Per això l'obra està plena de detalls sobre com es vesteixen, quines feines fan, quins estris usen, com celebren les coses. O com s'han de comportar les dones amb els seus futurs marits.  I la Natura sembla un personatge més. I no m'estranya. Havent estat a Finlàndia veus la força del paisatge que t'envolta: un espai immens de boscos, llacs i aiguamolls que per força ha d'haver construït l'ànima dels finesos des de fa milers d'anys. Les cites a plantes i animals són d'una riquesa excepcional, fet que demostra el profund arrelament d'aquesta cultura amb el seu entorn.

El llenguatge és, com correspon a un text així, de ressonàncies orals. Abunden les repeticions dels versos per tal d'anar fixant el que es diu. Hi ha una mena de rima asonant, a voltes més present, que li dóna al text també un ritme molt especial. És el que els entesos anomenen la mètrica kalevaliana que jo m'estalvio d'explicar però que, certament, li confereix una musicalitat molt agradable i que explica que la música sigui tan present en les històries. De fet el personatge principal, Väinämoinen, és un mag amb poders sobrenaturals i també un bard, un cantaire, que amb la seva veu i el seu kantele -una mena de psalteri- deixa a tothom literalment encantat. El poder de la poesia i la música, un cop més, per a captivar l'ànima humana. Això és especialment potent en un dels cants (el 41) quan Väinämoinen, després de capturar un peix gegant, construeix un kantele amb la mandibula del peix i comença a cantar. Ningú, ni humans ni bèsties, escapa al seu encís. I tots acaben plorant de l'emoció que els commou:


La darrera cosa que us vull explica és més anècdòtica però per a mi ha estat molt emotiva. Quan vaig ser a Pielavesi aquest maig passat vaig descobrir que a l'escola tenien una edició del Kalevala per a infants. Estava en finès, òbviament, i no vaig resistir la temptació d'aconseguir-ne un. Està il·lustrat gairebé com si fos un còmic i, el més divertit, els personatges kalevalians aquí s'han convertit en gossos de diferents menes i races, cosa que ho deu fer molt més atractiu als ulls dels nens. El Sakari, mestre finlandès, va dir-me que existia una versió en anglès i que miraria d'ajudar-me a trobar-la. Però a la petita llibreria de Pielavesi només tenien la versió finesa, així que me la vaig comprar. 
Un cop a l'escola vaig explicar aquesta història del Kalevala als meus alumnes i els vaig ensenyar les dues edicions, l'adulta que havia llegit jo i la infantil amb gossos de protagonistes. El llibre portava un cd amb la gravació en finès. La vam escoltar però, òbviament, a part de gaudir d'una fonètica molt especial, no vam entendre res. Els vaig dir que aquest estiu jo em llegiria la versió catalana i així els la podria explicar. I va quedar aquí.

La meva sorpresa va arribar unes setmanes més tard. Em van portar un sobre a la classe. Venia directament de Finlàndia. I en obrir-lo hi havia… l'edició en anglès! Ara tenim les tres i alguna cosa farem a classe. De moment ens vam fer una foto per a enviar-la al meu amic Sakari com a agraïment.
Aquí la teniu: els meus Llunàtics orgullosos amb els tres Kalevala. Quin poder tenen les històries senzilles que vivim a voltes cada dia. Gràcies al Sakari i, sobretot, gràcies a Elias Lönnrot! 



(1) Lönnrot, Elias,  El Kalevala. La gran epopeia del poble finlandès. Ed. Columna. 1997. Traducció directa del finès de Ramon Garriga-Marquès i Pirkko-Merja Lounavaara.

He vist que Edicions 3i4 va fer també una adaptació resumida -d'unes 100 pàgines- també en català. No n'he trobat el traductor. Cap de les dues, però es troben ja a les llibreries. I el gran Miquel Desclot en va fer una altra versió l'any 1997 per a l'Editorial La Galera titulada: En llavis del gran bruixot. Els herois del Kalevala. Miraré de trobar-la.

dimarts, 30 d’agost de 2016

De Salardú a Juneda (CAT700 1a part)

Pujant cap al Pla de Beret des de Salardú. Al fons, entre boires,  el massís de l'Aneto.











Sí nois, ja he tornat de la meva petita aventura amb dues rodes. Un bon tram, la meitat de la CAT700 està feta. De Salardú a Juneda. Han estat sis dies molt intensos plens de vivències i paisatges que aviat descriuré en un blog fet expressament, etapa per etapa. Avui tan sols és un petit tast mentre no arriba el plat sencer.

1a etapa: Salardú - Son del Pi

Comencem fort, pujant al Pla de Beret, més de 500 mts de desnivell. La recompensa: Montgarri i una llarga baixada. Després d'Isil ens tornem a enfilar fins a Son del Pi amb una magnífica vista sobre les valls d'Àneu. Un inici de ruta esplèndid.

Arribant al santuari de Montgarri



















Baixant pel camí de Montgarri cap a Isil


2a etapa: Son del Pi - La Torre de Capdella

El segon dia ja sabíem que era tot un repte: enfilar-se fins al sostre de la ruta per sobre de les pistes d'esquí de Super Espot. I encara tenia un segon problema: trobar un lloc a aquelles alçades per a passar-hi la nit. La solució va consistir en baixar a l'altra banda, la Vall Fosca, desviant-nos lleugerament de la ruta. Va valdre la pena. L'allotjament a l'alberg de la Torre de Capdella (i l'acollida del Jordi i la Maria) va ser el descans merescut a una jornada molt dura.

Arribant al Coll de la Creu de l'Eixol, a 2207 mts.




















Al Coll de la Portella (2252 mts). Al darrere els cims de la Vall Fosca que voregen o superen els 2900.










3a etapa:  La Torre de Capdella - Tremp

L'endemà vam enllaçar de nou amb la Cat700 a l'alçada de Montcortès, un llac preciós a mitja alçada. Des d'aquí vam enfilar el Coll de Mentui per després baixar cap a la Pobla de Segur. La frescor dels dos primers dies va desaparèixer i vam tastar la calor de la Conca de Tremp. Tot i així el paisatge -diferent- seguia meravellant-nos. 

L'estany de Montcortèsl d'origen càrstic. Aquí hi trobareu la llegenda de la seva formació








Prop de lo Tossalet admirem la plana de Tremp amb el seu pantà.

4a etapa:  Tremp - Àger

Aquesta etapa, d'un desnivell semblant a la d'Espot, hi afegeix la calor i la sequedat que la fa, potser, encara més dura. Passem dels verds als ocres, dels prats als relleus pedregosos. Sort que ens regala llocs especials com el castell de Mur o la pujada al Montsec d'Ares, que fem alleugerits per l'ombra de les pinedes. Un cop dalt el Coll d'Ares (1500 mts) la vista ens reconforta de nou i ens ofereix un descens vertiginós fins Àger.

Pujant cap al Castell de Mur



















A Coll d'Ares

5a etapa: Àger - St Llorenç de Montgai

Aquesta etapa amb un desnivell positiu de només 800 mts és un bon relax després de la duresa de l'etapa anterior. Pugem al Port d'Àger que, si bé no és molt alt (908 mts), ens porta per camins molt trencats on, més d'un cop, hem de baixar de la bici i empènyer-la. La calor segueix apretant, no ha fet més que pujar des que vam sortir de Salardú fa uns dies. Per això a les hores centrals del dia s'agraeix fer una paradeta en un lloc fresc… com la piscina de Sta. Linya. A mitja tarda reprenem el camí fins a trobar el riu Segre en un lloc especial: Sant Llorenç de Montgai. Decidim fer nit al seu càmping i no a Balaguer (només a 5 kms) perquè ens atrau molt més la calma d'aquest espai que el soroll d'una ciutat.

Pels camins cap al Port d'Àger
El riu Segre al pantà de Sant Llorenç de Montgai, amb el poble al fons.




















6a etapa: St. Llorenç de Montgai - Juneda

La darrera etapa circula ja per la plana de la Noguera. Quilòmetres i més quilòmetres seguint els canals o recs que fan verd aquest espai ple de camps de blat de moro o de fruiters. Per cert que observem els estralls de les darreres calamarses en alguns camps. A Torregrossa decidim desviar-nos de la ruta per anar a veure un amic d'una de la colla. I és una decisió excel·lent perquè coneixem així la Granja-escola de Les Obagues i quedem fascinats per la feina feta pel Lluís, alma mater del projecte i un esplèndid comunicador. Tan fascinats que decidim acceptar la seva hospitalitat i fer-hi nit. No ho sabem però ens espera encara una altra descoberta: la Festa Major de Juneda i el seu encant.

Canviem les costes pels panissars

El Canal d'Urgell i els seus ramals pertot





















Els "Rojos de Junda" celebrant el seu 10è aniversari amb un correfoc magnífic
























L'endemà agafem el tren a Juneda i tornem a casa. Hem fet un bon tros de la CAT700, més de la meitat   (mireu la fletxa lila al mapa). L'any vinent ens espera la resta, fins al Delta.



Aquí s'acaba aquest tast. Ja us avisaré quan estigui a punt el blog. De moment, si voleu, podeu tafanejar les altres rutes que hem anat fent aquests anys.


Resum de dades CAT700 (1),  agost 2016:

Distància total recorreguda:   344 kms

Temps:  6 dies    En hores:  30 h 15 min.

Mitjanes:  5h /dia     57, 3 km/dia

Desnivell positiu acumulat:  5.960 mts    
(993 mts/ dia de mitjana, tot i que hi ha hagut dies molt diferents en aquest sentit)